Llanterna

Potser, si us dic que vull parlar-vos d’una llanterna, m’engegareu a dida. Doncs…us vull parlar de la llanterna!

Sempre he defensat que en un museu com l’Etnològic de Barcelona no ens podíem quedar estudiant i mostrant objectes del segle passat, que és quan comença a quallar la idea dels museus etnològics, principalment locals o comarcals. Si la idea inicial era poder explicar els costums, els hàbits, les creences, el treball o les festes de les societats amb les quals tenim o hem tingut relació, s’entén que els folkloristes, els etnòlegs o els antropòlegs recollissin en les campanyes de recol·lecció per al museu, tot tipus d’objectes existents en el moment de fer la recerca, encara utilitzats en aquell moment o anteriors en el temps.

Però és clar, d’aquests inicis en fa uns noranta anys com a mínim! Aleshores i per sort, el transcurs de la vida, els temps per a fer les coses, les festes, les feines, les cerimònies… era diferent. Més pausat, més humà, diríem… Però els temps d’avui també són humans, oi? La diferència ens l’hem autoimposat nosaltres mateixos! Ara caldrà recollir objectes més ràpidament (si és que els investigadors ho consideren així), ja que la vida passa a gran velocitat. I, és clar que hauríem de dedicar esforços a recol·lectar objectes actuals! El passat segle XX s’ha distingit entre d’altres coses pels enormes avenços tecnològics sobretot en l’àmbit de la comunicació, que han facilitat no només el coneixement de qualsevol notícia produïda arreu del món sinó la rapidesa en la seva difusió, en la facilitat de comunicació entre les persones, i la cada vegada més sofisticada tecnologia per a fer-ho. Però hi ha objectes que es resisteixen a aquesta tendència i això passa quan parlem de llanternes, per exemple.

Ara, em direu que ja sabeu què és una llanterna… com si ho estigués sentint! Fins i tot que en teniu alguna a casa per si se’n va la llum, que afortunadament cada cop és menys necessari… Doncs sí, això és una llanterna, però no és la que us vull comentar!

Ja sabeu què és una “llanterna màgica”? Sí, oi? O potser no… Una “llanterna màgica” és un giny precursor dels projectors de cinema o de diapositives inventat a mitjans del segle XVII. I una llanterna, en arquitectura? Doncs és la part superior d’una cúpula, també anomenada llanternó. Clar que… també hi ha el peix llanterna banyut, però com que sé que és un peix marí d’aigües profundes i no us el trobareu fàcilment…

També pot ser un fanal de mà que té una cara de vidre i una nansa a la cara oposada, com els dels antics ferroviaris… o un fanal gros posat al cap d’un mànec llarg per ésser portat a les processons… fins i tot podria ser aquella goteta d’aigua que a l’hivern, sovint cau del nas… com diuen a Mallorca, “Tens molt de fred; te cau sa llanterna” o, segons diu el diccionari català valencià balear, també és un antic joc de nenes recollit en el Diccionari de la Dansa per Francesc Pujol i Joan Amades a La Febró, al Baix Camp, o també a Santa Coloma de Queralt, en el qual una noia es posa agenollada al mig d’un cercle fet per altres noies que canten “la llanterna sota terra, la llanterna sota està, alça’t, alça’t filla meva que ton pare et vol casar…”

I… ja ho sentiu… jo, aquí amb la llanterna que no és cap de les que us he explicat.

La llanterna, vaja, les llanternes de què us parlo, que n’hi ha tres al museu, són un estri de l’ofici de terrissaire, una de les quals va ser adquirida l’any 1946 a Berga, probablement de l’últim obrador que hi havia en aquesta ciutat. La seva forma, l’hauríem d’imaginar com una ampolla de terrissa d’uns 10 cm de diàmetre, molt xata i a més, amb un forat lateral que és per on s’omple del tint amb el qual la peça de terrissa serà decorada. L’altra, de Sant Julià de Vilatorta on en diuen “pintador” és de forma força diferent. La tercera, fou adquirida a Sant Quintí de Mediona. El seu ús, dit amb les mateixes paraules de Violant, era “per tirar el color a les peces per ornar-les o ramejar-les” abans de coure. Al forat del coll de l’ampolla, en alguns casos s’hi col·loca una canya prima per on sortirà el tint. Clarament, forma part del lèxic específic dels terrissaires i em sorprèn no haver trobat referències en cap dels diccionaris ni lèxics consultats sobre aquest objecte, el seu nom i el seu ús. Aquestes llanternes del Museu Etnològic doncs, no fan llum però donen color!