Festes a la carta
Aquest no és un fet únic al calendari. Hi ha hagut altres festes suprimides (Dijous Sant, Sant Josep, …). I altres que s’han desplaçat al cap de setmana més proper, com l’Ascenció.
El fet és que l’aparició o la imposició de celebracions de marcat caire polític ha eclipsat amb els anys algunes festes de caràcter popular. És clar que en un estat que, de cop i volta, es declara laic per excel·lència, algunes festes són les més fàcilment suprimibles, malgrat tinguin un arrelament social i popular més que remarcable en el calendari festiu tradicional d’algunes comunitats.
No ens ha d’extranyar res en un país on alguns educadors convertits a lletristes innovadors han arribat a proposar que arribi Nadal però, sobretot, que no es mati el gall, enarborant la teoria que matar a un animal, al segle XXI, no és políticament correcte.
La realitat és que el nombre de festes ha de ser igual per a tothom. I per tant, els Ajuntaments o les Comunitats autònomes que, obligades a celebrar noves dates van voler conservar les seves festes locals o nacionals van haver de fer, i fan cada any, combinacions amb el calendari per no sacrificar-les, aprofitant les coincidències amb caps de setmana. I així s’han conservat festes any rera any. Però la Pasqua Granada, aquest dia tradicionalment festiu, no ha resistit l’envit i s’ha convertit en feiner a molts indrets de Catalunya.
Malgrat això suposo que estareu d’acord amb mi que el parcial sacrifici del Dilluns de Pentecosta era absolutament necessari. És relativament recent la instauració a tota la pell de brau d’una data festiva imprescindible, unitària, solidària, malgrat el bunyol laboral que representa tenir dues festes en tres dies, qüasi al final del trimestre acadèmic i a les portes de les festes nadalenques. Si, si, estic parlant del 6 de desembre, el dia de la Constitució: festa nacional espanyola (tot i que ja tenim el 12 d’octubre); gran celebració col·lectiva; jornada d’enaltiment democràtic; festa de civisme, de convivència i de progrés.
Nosaltres, a Catalunya, en tenim una altra de festa cívica, democràtica i unitària: la Diada de Sant Jordi és, segurament, la màxima expressió del que és una festa nacional tradicional i moderna a l’hora; local i universal al mateix temps; personal i col·lectiva a l’ensems. I ni tant sols cal deixar d’anar a treballar per celebrar-la. I que segueixi així, siusplau. No fós cas que ens haguéssim de menjar els canalons de Sant Esteve el diumenge més proper al Dia dels Innocents.
