El xiulit
Avui li toca torn a una petita raresa dins del mon dels instruments musicals o millor, dels objectes sonors de fabricació casolana. Us havia comentat en altres ocasions el pinyol de cirera, el trico-traco, el picacanyes o el requetetxec, com sabeu tots ells fets amb elements naturals vegetals més o menys fàcils de trobar i avui enfocaré la qüestió cap a un que potser dona una mica més de feina fer-lo i que s’ha de ser un xic més hàbil que amb els altres per sonar-lo.
Volia començar a desgranar la mangrana del nostre secret fent un discurset sobre el que varem aprendre de jovenets a l’escola, sobre els regnes que conformen tot el que hi ha a la natura… o sigui, recordeu, regne animal, vegetal i mineral. Probablement la majoria de vosaltres us vàreu aprendre això de memòria per quan el mestre o la mestra us ho preguntés… Acabo d’adonar-me que si contestés això, ara mateix tindria un… NO PROGRESA ADEQUADAMENT (per no dir un suspens de la meva època…) I és que les ciències avancen que és una barbaritat! Perquè ho sapigueu… allò que dèiem abans i que ens podia donar bona nota, ara és el següent: La natura es divideix en animals, plantes, fongs, pròtists i moneres. I ho deixo aquí perquè no sabria com continuar… i empasso saliva…
Malgrat tot, l’objecte sonor d’avui és fet amb un tros del que en dèiem regne mineral, caram! I no és altra cosa que el ‘xiulit’, un xiulet fet amb un tros de teula, un tros de maó, un tros de cassola o de gres blanc que excepcionalment es troba a la natura. Explica Ramon Violant al seu treball “Instrumentos músicos de construcción infantil y pastoril en Cataluña” de l’any 1954 que, de petit, a Sarroca de Bellera, al Pallars Jussà, el seu pare i els seus amiguets en feien amb aquest tipus de pedra, el gres blanc, que anomenaven ‘pedra de fer xiulits’.
I com es construïa el xiulit? Calia agafar un tros del material escollit, maó, teula o gres blanc i s’anaven polint els costats per donar-li forma trapezoidal d’un gruix aproximat d’un centímetre, del material que tinguem. Això es feia refregant fort en una pedra més dura fins que agafés el gruix per poder ficar-s’ho sense problemes a la boca de qui havia de pitar. Des de la part ample, calía buidar l’interior del trapeci que he comentat, amb la punta d’una navalleta o amb un punxó, deixant les parets el més primes possibles. Fins aquí era el més difícil. Després calia fer un foradet que travesses les dues parets del xiulit i ja era a punt de pitar. Per fer-ho calia posar el xiulet entre les dents amb la part oberta cap enfora però sense acabar de tancar la boca i es bufava al foradet que abans havíem fet, tapant i destapant amb la llengua per tal de modular el so més o menys agut que en sortís, que podia arribar a semblar les piulades d’un ocell.
Violant comenta que els que ell descriu al seu treball, son fets, el primer per ell mateix el 1934 d’un tros de maó i l’altre, fet per un nen d’Erdo, molt proper a Sarroca de Bellera, el 1942. Però afegeix que “els nois de Palau Tordera al Vallès” els feien de la mateixa manera.
Pels investigadors en general i de la música popular en particular, la continuitat en les tasques de recerca i recol·lecció, acostumen a donar 
ocasions en què es veu recompensada la feina feta. I en aquest cas, ha estat així. En una campanya de recol·lecció engegada l’any 1966, l’aleshores director de museu August Panyella, troba i adquireix a Sant Feliu de Pallarols, a la Garrotxa, tres exemplars de xiulit fets amb gres blanc, que ell descriu com a “xiulet de pastor”. I no li deuria faltar raó. El tipus de so que pot emetre el nostre xiulet, deuria fer molt servei a l’hora de cridar als ramats o bé comunicar-se amb altres pastors. Ja ho diu el refrany…” Amb un xiulet, l’ovella pel camí dret”. Així doncs, aquesta petita raresa que és el xiulit, pervivia encara ben entrats els anys 60, a casa nostra. Però… ara mateix ja no hi seriem a temps, ni tan sols d’explicar-vos-ho, si ningú s’hagués preocupat de recollir-ne una mostra i dur-la a un museu. Feina feta!
