Aureli Capmany: les dites, els refranys, l’etimologia i les endevinalles

Aureli Capmany era un gran defensor de la llengua i de la parla i també dels coneixements que transmetem mitjançant els refranys, les dites, l’aforística i la paremiologia.

Amb bona veu, “de baríton” com deia la seva filla Maria Aurèlia, i amb gran vocació d’actor, un dels aspectes que més han destacat els seus contemporanis i les persones que van tenir el plaer d’escoltar-lo, és que era un magnífic narrador que feia vivent allò que explicava.

Però una altra faceta molt remarcable en la seva vida i obra és l’ús continu de les dites i frases fetes que feia aparèixer en qualsevol text o xerrada i que relligava amb qualsevol tema que tractés.

La paremiologia va tenir un paper tan rellevant a la seva vida que gràcies al seu estudi va conèixer la seva dona i s’hi va casar.  Us ho explico.  L’any 1915 tenia en projecte fer un estudi de les parèmies a l’obra Tirant lo Blanc, una de les novel·les de cavalleria europees més importants.  Amb aquest motiu, Aureli Capmany visita Sebastià Farnés, el gran estudiós del tema, a la seva llar familiar de la ronda de Sant Pere de Barcelona.  Allà hi trobà Farnés envoltat de les tres filles: la Maria, la gran amb vint-i-un anys, la Julita i la Mercè.  Ben aviat, Aureli s’enamora de Maria i, malgrat l’opinió contrària del pare Farnés a causa de la diferència d’edat i que el deixa sense mestressa de la casa, decideix casar-s’hi.

Capmany va escriure diversos textos sobre refranys i dites.  El primer que es coneix és el titulat Aforística popular publicat a “La Renaixensa”, al cap de poc d’entrar al diari com a redactor de folklore, en què reflexiona sobre com els refranys van d’acord amb la societat que els usa i com l’evolució d’aquesta els fa caure en desús.  El mateix any 1902 publica Aforística popular : per la Ascencio cortinas al balco que pren aquesta dita per comentar el canvi de costum de penjar cortines pel de tenir persianes.  L’any següent escriu, en l’article anomenat Pascuas sobre aquesta festa aportant els refranys que prenen aquesta festa com a motiu.

Altres articles sobre el tema són: Novembre : Per Tots Sants, capes i mocadors grans, de l’any 1926,  Paremiología del comer y del beber, publicat a Anales de la Hostelería Española de 1927 o La Parèmia en “Lo Somni”de Bernat Metge de l’any 1928.

Però l’ús de les dites i els refranys no es redueix només als textos sobre ells, sinó que Capmany els usa en qualsevol tipus de text i d’obra.  Així pot començar un article amb una dita, usar-les com a subtítol d’un escrit o fer-los aparèixer entre el text per il·lustrar o complementar qualsevol dels molts temes sobre els quals escriu.

No cal oblidar tampoc, els que usa en les seves obres que tenen forma de calendari en els quals repassa els relacionats amb la climatologia (Qui no es banya pel juliol, no es banya quan vol), de com el dia creix o minva respecte la nit (Per sant Esteve un pas de llebre), sobre quines són les menges més comunes en un moment de l’any (Per sant Jaume, melons).

De fet, si agafem un tema dels molts que tractà podrem veure com l’il·lustra o exemplifica amb uns refranys: una feina (Per sant Sever, faves a fer, un poble o ciutat (Barcelona és bona, si la bossa sona) , una diada (De prop o de lluny, Corpus al juny), un animal (Per manso que sia el gos, quan el trepitges és rabiós) … en definitiva Capmany usa la saviesa popular dels refranys i les dites relacionant-los amb qualsevol tema que comenti, sigui de forma oral en una conferència o xerrada, o sigui de forma escrita, en llibres, articles i col·laboracions.

Un altre aspecte de la llengua que comentà en els seus escrits és l’origen dels mots i ho fa especialment amb paraules relacionades amb diades festes: el mot mona o torró, entre altres.  D’aquesta manera, a partir del coneixement etimològic del mot i de la seva evolució pot anar repassant la historia d’allò que és motiu d’interès.

I ja per acabar, tractarem de les endevinalles.  D’aquestes, especialment, en feu ús a la revista infantil En Patufet, que Capmany fundà i dirigí durant l’any 1904.  En aquesta publicació i ja des del primer número datat el dia 3 de gener hi figurà una secció anomenada Endevinallas que es trobava al final de la revista.  Aquesta secció d’Endevinalles és la que el portà a estimular la implicació dels infants en la revista ja que a més d’oferir-los un entreteniment cercant la solució als enigmes que els planteja, els esperona a què l’envïin per fer entrar en concurs les respostes guanyadores, els quals obsequiarà amb la subscripció a En Patufet, per un temps concret.

Més endavant, quan En Patufet és una revista coneguda, aquesta mena d’activitats porten els petits lectors a enviar-li contes, dites, cançons i qualsevol mostra d’expressió literària per optar a la sort de veure la seva aportació impresa a la revista i estiguin contents perquè així també fan En Patufet.