Butlletí de Dialectologia Catalana

Butlletí de Dialectologia Catalana

L’activitat científica i acadèmica de L’Institut d’Estudis Catalans, entre els anys 1924 al 1936, va comptar amb la participació de Joan Amades en la redacció d’estudis publicats al Butlletí de Dialectologia Catalana, com ho són els exemples: Vocabulari de l’art de la navegació i de la pesca; Vocabulari de pesca; Éssers fantàstics; El culte a la pedra; Astronomia i meteorologia populars; Vocabulari dels pastors i, Vocabulari dels vells oficis de transport i llurs derivats, dels quals en la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya es conserven exemplars enquadernats així, com, també, dues breus recopilacions “inèdites” en forma de proves d’impremta: El Boter i L’Esparter, on en una nota adjunta manuscrita per la Consol Mallofré exposa: “Proves destinades a ésser publicades en el Butlletí de Dialectologia Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Per causes polítiques fou suspesa la publicació l’any 1936.”

Butlletí de Dialectologia Catalana

Respecte a les aportacions de l’Amades a l’Institut d’Estudis Catalans, aquestes, sovint respiren, més un caràcter folklòric que únicament lexicològic com es pot observar en l’acotació dels termes: Arc del dimoni i Arc de sant Martí, els quals en: Astronomia i Meteorologia Populars defineix de forma següent:

Arc del dimoni- Arc més petit que el de sant Martí; surt sota d’aquest quan la llum solar és molt intensa. Aquest arc secundari desapareix primer que aquell, i la seva coloració és més esblaimada. (Vegeu la llegenda que en contem en l’article Arc de sant Martí, per la qual es raona el nom.) (Catalunya.)”

Arc de sant Martí. – Fenomen de la refracció i reflexió de la llum solar per les gotes de pluja.”

Doncs bé, la llegenda que adjunta Amades explica que: “En una ocasió feren juguesca sant Martí i el dimoni, a veure qui dels dos era més bon treballador i millor artífex, i convingueren a fer tots dos un arc per veure qui el faria més ben fet. Sant Martí el va fer molt gros, i amb set colors vius i brillants; utilitzà el vidre com a material per a la construcció, i el féu amb gran cura i rapidesa. El dimoni el va fer més xic, de colors més pàl·lids i difusos, i va trigar a fer-lo molta més estona que sant Martí; hi féu entrar el glaç com a primera matèria, i resultà tan bunyol, que mentre se’l miraven, el glaç es fongué i es desféu l’arc. Així el poble dona l’explicació als noms de l’arc de sant Martí, més gros i brillant en els seus colors, i del dimoni, quan per un gran carregament de l’atmosfera en surt un altre. Amb aquesta curiosa llegenda queda explicat el fet que l’arc segon sigui més petit, trigui més a aparèixer, s’esvaeixi més prompte i els seus colors siguin més difusos i menys brillants que el de sant Martí.

Quan l’arc de sant Martí cau, ho fa damunt les romegueres, i si s’observa aquestes plantes amb deteniment, es veu com molta estona després d’haver desaparegut l’arc encara es conserven els seus colors.

Si l’arc de sant Martí és tan brillant que fins arriba a reflectir la terra, és indici de gran sort i prosperitat, bones anyades i molta felicitat per a la col·lectivitat; però si els seus colors són pàl·lids i difusos, és indici de pesta i malalties.

Es diu que en el lloc on l’arc de sant Martí toca a terra, hi ha enterrat un gros tresor, i que el mortal que sabés, després de desfet el preciós fenomen, encertar el lloc on aquest tocava amb el sol, si hi anés i cavés, trobaria un gran tresor que el faria ric per tot la seva vida…”