Càpsula número 34, Maria Amèlia Pedrerol

Càpsula número 34, Maria Amèlia Pedrerol

 

Comencem recordant que a Delfí Abella dins d’Els Setze Jutges, l’anomenaven l’avi, perquè era el més gran i jugava una mica el paper de protector de tots plegats. Avui però, anem a l’altre extrem, el de la més menuda del grup, Maria Amèlia Pedrerol, que el 1965 enregistra la cançó que torna avui al Fes ta festa. Un any abans, havia ingressat als Jutges amb només 14 anys d’edat. És la veu més jove del col·lectiu, on entra per ocupar el número 12. Maria Amèlia Pedrerol recorda haver començat a cantar de nena a casa, amb la seva germana, quan el pare les deixava.

“De ben petita tenia bona veu –deien–. Era un do de les dones de la família, encara que no el feien servir gaire. Jo sentia cantar la mare per casa, i la seva veu em commovia. La meva germana Eva i jo, cantàvem abans d’adormir-nos, a les fosques, fins que venia el pare i ens feia quatre crits perquè no el deixàvem dormir. En entrar a l’adolescència vaig escriure la lletra i la música d’algunes cançons i les cantava acompanyant-me amb la guitarra, la qual cosa va ser un bonic regal d’amor filial. Llavors vaig entrar a formar part d’Els Setze Jutges, dels 14 als 18 anys”.

Al 1968 Maria Amèlia Pedrerol tanca l’etapa de cantautora amb Els Setze Jutges i es centra en els estudis i en la seva professió de psicoterapeuta, però el record dels Jutges el manté inesborrable.

“Van ser uns anys de luxe i d’adolescència privilegiada, encara que això no deixa de tenir un cost. Després vaig reservar la meva veu per a la vida privada i per a l’àmbit professional psicoterapèutic, allí on les paraules tenen pes. Sovint han aparegut demandes d’entrevistes, actes i fotografies per commemorar alguna data senyalada dels Jutges i sempre m’hi he prestat. Només durant una època vaig segrestar la meva veu pública i això, sembla ser, que va ferir la sensibilitat d’alguns”

D’alguns que van intentar vendre la imatge que Maria Amèlia Pedrerol es volia desentendre del seu passat en Els Setze Jutges. El 2007 recull amb tots els altres membres, el premi d’honor del Parlament de Catalunya concedit a Els 16 Jutges, i el 2012 escriu juntament amb Jordi García Soler, el pròleg del llibre “Els Setze Jutges, crònica tendra i irònica d’un país”, de Joan Manuel Escrihuela, David Ferrer i Fermí Puig. Amb tot això, queden desmentits aquells rumors malintencionats. Més endavant, l’any 2019, Maria Amèlia Pedrerol, amb la seva experiència com a psicoterapeuta, publica a través de l’editorial Gregal, la novel·la El brogit del silenci, on parla de la sorollada que es pot fer amb allò que hom amaga i no pot dir. Però aquesta és una altra història, perquè ara ens quedem amb la Maria Amèlia adolescent. Som a l’any 1965 quan, amb 14 anys, publica el seu primer disc per Concèntric, amb un títol prou explícit: “4 cançons dels 14 anys” que conté exactament això, quatre cançons originals escrites per una jova desenfadada i feliç, que escriu i canta coses com aquesta, que fem tornar avui al Fes ta festa. Es titula D’una vella xemeneia. És Maria Amèlia Pedrerol, aquella jova integrant número 12 d’Els Setze Jutges, protagonista avui d’aquest espai que dediquem a la història nostrada de la Nova Cançó i tot el seu entorn.