Castells llegendaris de la Catalunya Vella
Castells llegendaris de la Catalunya Vella ès un recull de narracions fantasioses que el folklorista Joan Amades va publicar com a volum número XIX dintre de la col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars l’any 1934 i que, posteriorment, el 2001, reeditaria l’Associació Cultural Joan Amades amb edicions El Mèdol com a facsímil i amb un text introductori d’en Pere Català Roca en el qual hi ha el paràgraf on exposa: “Joan Amades ens forneix a les promocions posteriors un ric material que convé d’elaborar segons criteris. Pensem que la nombrosa producció reunida en el present recull ens permet, als venidors, de distribuir temes i classificar idees. Observem-ho, grosso modo: coves i mines (Burriac, Lluçà, Montcada…), nits màgiques (Roquer, Gurb, Montsoliu…), gelosies (castell Rosselló, Bellpuig, Cabrera…), moros (Finestres, Montagut, Llívia…), dret de cuixa (Aramprunyà, Besora, del Coll…), dimonis (Hostoles, Mataplana, Rocafort…), tresors (Sales, Montesquiu, Rocabruna…), fantasmes (Espinzella, Picalquers, Gurb…), assalt (Guardola, Pera, Centelles…), defensa (Balsareny, Montcada, Palafolls…), presons (Cabrens, del Coll, Saltells…), etc.
Davant de tanta diversitat però, divulgar el que fa referència al Castell d’Hostoles on l’autor recull que: “S’alça en un dels cims del vesant esquerre de la Vall de Pallarols, entre els pobles de les Planes i Santa Pau. El senyor del castell va anar-se’n a terres llunyanes, on restà molts anys, i en tornar vingué casat i amb una filla. Aquesta sempre estava malalta, i el senyor va obligar els amos i masovers de les cases de pagès del seu terme que anessin a vetllar-la a les nits per torn. Un dia que tocava anar-hi als de la casa dita les Planes, la mestressa va manar al mosso que hi anés, però aquest s’hi va negar en rodó i li digué que primer perdria la feina abans que anar al castell a vetllar la noia. Un carboner que hi havia a la casa va preguntar quina feina calia fer al castell i la mestressa li digué que, senzillament, vetllar la noia. Creient que això no era pas molt, es comprometé a anar-hi si li donaven quatre duros, una capa i uns esclops. La mestressa acceptà el tracte i el carboner féu via cap al castell.
La noia no parà en tota la nit d’amoïnar el carboner: es feia girar i tombar, pujar i baixar del llit, tapar i descotxar. Cansat el carboner, va dir-li que s’adormís. La noia li digué que mai en sa vida no havia dormit. El carboner afegí que devia ésser filla del diable, car només el diable i els seus fills tenen la facultat de viure sense dormir. La noia s’esparverà, cridà sa mare i li preguntà si ho era, de filla del diable. Sa mare respongué que sí. El carboner es va senyar i al moment se sentí un terratrèmol terrible i el castell es desplomà amb gran estrèpit. Quan el carboner es reféu es va trobar entre bardisses i pedregam. El castell va quedar enrunat, com encara avui es pot veure.”
