Cultura infantil
Cultura infantil és un llibret publicat dintre de la col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars l’any 1936 on Joan Amades ordena diverses maneres de jugar de la mainada de quan ell era petit i que més endavant, el 2005, l’Associació Cultural Joan Amades amb edicions El Mèdol reeditarien en facsímil afegint una introducció d’Eugeni Casanova on explica que: “Els darrers esquinçalls d’un món que havia perviscut durant mil·lennis, potser des de l’alba de la civilització, s’estan dissolent com un terròs de sucre. I serà com si no hagués existit mai. Gràcies a Joan Amades s’ha conservat una part molt substancial de la nostra memòria col·lectiva. És una feina que aquest país no li agrairà mai prou. Els anys seixanta van ser definitius en el trencament (Amades va morir el 1959, i havia nascut el 1890). La televisió, en el solc obert pel cinema, va canviar en poquíssims anys els models de vida i les pautes de conducta. Va ser també una dècada de grans desplaçaments, del poble a la ciutat i del món rural a l’industrial. Aquells anys van resultar decisius per a la llengua catalana, perquè per primer cop a la història va ser desplaçat a nivell popular, i en alguns indrets del país –dels Països- d’una manera irreversible. Un canvi de llengua, ja se sap, representa una mutació còsmica…”
Respecte als entreteniments d’infants que recull Amades en el llibre en destacarem la següent vivència on comenta que: “Entre la mainada barcelonina del nostre temps estava molt estesa la creença que el qui portava a la butxaca una sargantana viva posada dintre d’un canonent de canya tapat pels dos caps amb un tap de suro foradat perquè la bestiola no es morís, estava immunitzat contra les palmetades i càstigs del mestre. Aquesta creença donava lloc a un comerç infantil de sargantanes al qual ens havíem dedicat força en companyia del nostre germà de llet. En plegar d’estudi, les tardes d’estiu anàvem als camps immediats al mercat de Sant Antoni i ens lliuràvem a la cacera de sargantanes, en la qual havíem arribat a ésser molt hàbils; les posàvem dintre d’una canya llarga de la qual havíem tret, amb una barnilla de paraigua, els tels interiors que fan els nusos. Entràvem la canya a l’escola posada dintre el camal dels pantalons. Veníem les sargantanes a vint-i-cinc cartrons, a cinc bales o a una baldufa cada una. El negoci donà lloc a nombrosos episodis còmics i ens havia valgut més d’una palmetada, del dolor de la qual no ens lliurava pas l’eficàcia de l’encís. Altres xicots ens havien volgut fer la competència; però, segurament per manca de pràctica, no havien reeixit. Nosaltres, però, crèiem que la nostra traça no era pas personal, sinó deguda al favor que ens dispensava el coneixement d’una fórmula màgica que encantava les sargantanes i les feia sortir del cau. Fou sabut que coneixíem una cançó encisadora i més d’un company ens féu proposicions perquè li reveléssim el secret, que nosaltres vam resistir-nos a propagar. Ara, de grans, ens sorprèn el cas, car, segons les nostres recerques, la fórmula i el procediment són conegudíssims. En tenim arxivades onze variants. La que nosaltres utilitzàvem deia així:
Sargantana, treu el cap,
que tot pare està penjat a les portes de Mallorca;
tanca la porta, tanca la porta.
