El catúfol

Si d’alguna manera podríem definir bona part dels objectes que custodia un museu d’etnologia, seria la d’objectes humils, modestos, en el sentit que no són d’una especial bellesa estètica, – “no són macos”, potser diríem -, no tenen una evidència de treball artístic o tenen poca o cap decoració. Són pensats per ser útils en la vida quotidiana de la gent, a la llar, el treball, les creences, la festa…. I això ha estat, és i serà sempre així. Sempre hi haurà objectes no pensats per ser estèticament macos, sinó principalment útils i quotidians… no ho veieu així?

Seguint aquesta idea, i prenent els terrissaires com a exemple, diria que en saben molt d’aquests objectes quotidians. Aquests artesans es passen la vida fent-ne, per a beure, per a cuinar, per a conservar, per a treballar, per… fins i tot per a riure! Hi ha recipients de terrissa anomenats ‘d’engany’ amb els que, d’entrada, rius una bona estona.

Si hi penseu una mica us n’adonareu que cada terrissaire habitualment fa estris amb el mateix us que d’altres obradors però la forma, el nom o la manera de decorar-los, és diferent. És evident que un càntir de La Bisbal és mooolt diferent d’un càntir de Miravet, o de Verdú, o de… vés a saber! i tot són càntirs, es clar. Fins i tot a Argentona hi ha un interessant museu dedicat al càntir. I la seva modèstia no els fa menys interessants que d’altres objectes considerats més “artístics”.  Tota aquesta reflexió ve al cas del secret d’avui.

Vull parlar-vos del modest catúfol, de terrissa, que tenia la nobilíssima i importantíssima tasca de dur aigua allà on calgués. Els catúfols, cadubs amb b alta o cadups amb p, son part imprescindible d’un dels enginys més importants inventats per l’home: La sínia.

Aquesta màquina/artefacte que des de temps immemorials s’ha usat a l’Àsia o a l’Àfrica, – recordeu el passatge de l’Antic Testament amb Samsó lligat a una sínia? -, va ser introduïda a la península ibèrica i a Europa pels musulmans. Es creu que ya s’utilitzaven al Pròxim Orient cap l’any 200 aC. Estudiades el 1820 per Charles Philibert de Lasteyrie al seu llibre “Col·lecció de màquines, instruments, utensilis, construccions i aparells usats a l’economia rural, domèstica i industrial”, es deia que  eren mogudes “a sang” quan utilitzaven una mula, un ase o un bou per donar voltes a la sínia i treure l’aigua del pou amb els catúfols, lligats de forma perfecta a la roda, per abocar l’aigua al lloc desitjat que es distribuïa arreu. Més modernament, els catúfols van ser substituïts per altres objectes que feien la mateixa tasca.

A casa nostra, de sínies amb catúfols n’hi havia moltes arreu i s’han anat perdent. Eren mogudes per mules que duien unes ulleres d’espart que els tapava els ulls – les ulleres de sínia – i així donaven voltes sense parar i sense que l’animal s’adonés. Hi ha llocs però, que les han conservades tot i que algunes son més… diguem “modernes”. Ës el cas del poble de Vilabertran, a l’Alt Empordà, o l’ajuntament de La Palma d’Ebre que organitza una ‘Ruta de les sínies’, o al Penedès, per exemple…

Segons l’esmentat Charles Philibert, que les va descriure i dibuixar, diu  al seu llibre que “La sínia que us descric s’utilitza a Catalunya i em va semblar el més senzill i perfecte de tots els que vaig dibuixar a França, Itàlia i Espanya”. La sínia i per tant els catúfols, deixeu-me repetir-ho, els catúfols de terrissa, imprescindibles. Però hi ha notícies de sínies i evidentment de catúfols que ens confirmen la seva rellevància. És el cas de la sínia de l’hort del gairebé desaparegut castell de la Bisbal de Penedès, quan l’any 1658 la seva baronessa llogà l’hort posant com a condició a l’acabar l’arrendament que… “en tal cas hage de deixar la senia guarnida de catúfols y cordam de la manera que vuy la troba…” 

Per als nostres poetes, els catúfols i les sínies també han estat sovint motiu d’inspiració.  Posaré primer com a exemple al plorat Antonio Machado quan diu “El agua cantaba su copla plebeya en los cangilones de la noria lenta…” Aquest fragment em serveix per comentar-vos que catúfol, s’en diu ‘cangilón’ en castellà. A casa nostra, entre d’altres poetes, els mallorquins Joan Alcover o Llorenç Moyà es van inspirar en els catúfols i les sínies. També Agustí Bartra o Miquel Martí i Pol. Deia Martí i Pol… “Molt lentament giravolta la sínia i passen anys, o segles, fins que l’aigua s’enfila al cim més alt i, gloriosa, proclama la claror per tots els àmbits. Molt lentament davallen aleshores els catúfols per recollir més aigua. Així s’escriu la història. Saber-ho no pot sobtar ni decebre ningú”

Mireu si dona de si un objecte tan modest! Però, aiiiii…! ja se sap que en aquestes coses dels objectes que estudia l’etnologia, no només tenen una sola explicació, ni un sols ús, ni un únic fi…  Al museu hi ha catúfols de diversa procedència: De Tortosa, Torredembarra, La Galera, Sorbas a Almeria on en diuen “alcabuz”… i, es clar, tots ells amb petites variacions en la forma. Per ser utilitzats a les sínies, es clar. Però n’hi ha un altre que té un ús ben diferent. Procedent de Tortosa. Hi ha un catúfol reconvertit en simbomba! L’enginy popular no te límits… ja ho veieu. Però encara n’hi ha més… Els catúfols o cadups, han estat i són utilitzats en la pesca. Concretament en la pesca del pop. I són tan efectius els catúfols, que fins i tot està regulat el seu ús!  Ai, de qui s’excedeixi! Recentment la Guàrdia Civil va intervenir cinc-cents! catúfols o cadups calats il·legalment…! Caram amb els catúfols!

Vull acabar amb una nova i simpàtica informació i un prec: Els qui coneixeu què era el cine NIC, expliqueu-ho als vostres néts… segur que els encantarà!  I… potser recordeu que un dels personatges de les seves historietes diguem-ne pre-cinematogràfiques, es deia Catúfol. Concretament, l’episodi es diu “Les trifulques d’en Catúfol”. És de les poques produïdes en català durant el període de la guerra civil. Un exemplar es conserva al  Museu del Cinema, a Girona i també el podeu trobar a Youtube. Les voltes que dona un catúfol!

Ah! Per cert…! Allò que ens passa a la gent quan ens fem grans, que ens oblidem les coses, confonem les dates, ens equivoquem amb les pastilles… això, això en la nostra llengua, és ‘fer catúfols’!

Eeeeeh… On hauré deixat jo, les ulleres…?