El mandró
Nom del joc: El mandró
Poblacions: Arreu del territori
Característiques: Quan escolto l’expressió “tirachinas” per definir un dels grans jocs de carrer de tots els temps m’agafen esgarrifances.
Però per què? Perquè una xina en català és l’oriünda d’aquell país asiàtic. En castellà sí que una “china” és una pedra petita, però en català no.
Així doncs com li hem de dir? Al joc consistent en una enforcadura, normalment de fusta, tot i que n’hi ha de banya d’animal i actualment amb molts d’altres materials, a la que s’afegeix una goma amb una peça de cuir al mig per subjectar el projectil, li podem dir mandró al Vallès, caçafardatxos a les terres de l’Ebre, fona a moltes parts de Catalunya, tiraoret al País Valencià.
Fa uns anys un grup d’amics van crear l’associació d’amics del Caçafardatxo, entre ells qui us està parlant. L’objectiu era reivindicar aquest joc que havia estat tan i tan popular d’ençà que en Goodyear inventa, gairebé per atzar, la vulcanització del cautxú al 1839 i Stephen Perry al 1845 patenta la goma elàstica. Des d’aleshores, lligar una goma a una enforcadura per llançar projectils el més lluny possible va esdevenir un dels entreteniments més populars dels infants i joves, sobre tots mascles. Anar a disparar a ocells o a sargantanes, d’aquí el nom de caça fardatxo, que és com així anomenen a certs rèptils a les terres de l’Ebre.
La nostra societat ha canviat molt i molt ràpid i igual que en el seu dia el mandró es va popularitzar, a finals dels 60, com molts d’altres jocs de carrer, va desaparèixer del repertori lúdic.
Veiem mandrons a les manifestacions d’aquí, com a arma a Palestina, com a element de dissuasió per allunyar micos massa curiosos a Nicaragua. Pot ser una arma de precisió o un “divertimento” quan es disparen cigrons contra llaunes Hi ha països amb forta tradició en aquest joc i que organitzen importants competicions com ara el País Basc, els amics del Gomeru a Astúries, o al Canadà on el tir amb mandró és una pràctica molt popular
La recuperació del mandró a casa nostra té la dificultat del canvi d’hàbits de rurals a urbans, ja que el mandró és un objecte molt rural, de quan els infants i el joves passejaven pel bosc i aquest era el seu espai de joc, de descoberta, de vida i anaven amb una navalla a la butxaca per tallar les branques, fer osques a l’enforcadura i escollien els millors còdols per disparar.
Però quan dius joves amb navalles, còdols i mandrons, això quan i a on passava? Però no
era perillós? Això passava en temps feliços en els quals fer-se una mica de mal o punxar-se formava
part dels aprenentatges de la vida.
