El porró

És un estudi de només 52 pàgines escrit per Joan Amades que va publicar dins de la col·lecció Art Popular el 1938. I, anys després, el  2003, edicions El Mèdol el reeditaria llavors en versió facsímil però dins de la col·lecció l’Agulla sèrie menuda amb una introducció redactada pel cantautor i gastrònom Pere Tàpies on evoca: “Doncs què podem dir del porró que, de mà en mà, convida a alçar la vista i deixar que un rajolí gatzarós, alegre i beneficiós ens regui la gargamella amb un licor que té tots els colors de la delectança. El porró forma part del mobiliari de les monades, de les gesticulacions catalanes. Aquest recipient -“vas de vidre de forma bulbosa”, com ens defineix el diccionari-, té la virtut de deixar-se atrapar amb una mà i, un cop amunt, brollar un raig prim però intens que mulla la boca, apaga la set i prepara les papil·les per a les següents incursions en altres territoris de les viandes.”

El porró, pel que fa a les recerques del folklorista, descobrir el següent text on diu que: “El llenguatge popular usa expressions i frases curioses per a indicar el beure a galet. Hom estableix un paral·lelisme entre la forma un xic corbada del raig i la rúbrica feta sota la signatura, i d’aquesta visió el poble n’ha format les formes verbals posar la firma, firmar un document, o simplement, firmar, aplicades a beure a galet amb porró. De la quantitat de vi que hom beu d’una sola vegada se’n diu tirada i ha donat lloc a la forma verbal fer una tirada. També es diu alçar el porró, alçar el colze. (…)

En les cases tradicionals, sobretot a pagès, és costum de tenir sempre el porró damunt la taula; els homes que visiten la casa són convidats a fer un traguinyol, que mai no és refusat. Aquest costum era també observat en les cases d’alienats. Fa uns anys vam visitar el manicomi de Sant Boi, i el prior que ens acompanyava ens féu remarcar el costum i ens va observar que durant els nombrosos avalots produïts pels pobres asilats ben poca cosa restava sencera de les que tenien a l’abast de la mà; mai, però, no s’havia trencat el porró, que era potser l’atuell més vell de la casa.”