El primer pessebre,
un pessebre d’avui
El pessebre té, en Sant Francesc, el seu fundador. De fet, la tradició afirma que el primer pessebre va ser obra del sant d’Assís. Però això no deixa de ser un mite, perquè si ara poguéssim viatjar en el temps, i ens plantéssim al bell mig de la missa que Sant Francesc va celebrar al bosc de Greccio la nit de Nadal de 1223, ens costaria molt reconèixer-hi un pessebre. Si més no un pessebre tal com l’entenem avui dia…
Potser sí que Sant Francesc d’Assís no va fer el primer pessebre, però la seva figura i la seva obra són cabdals a l’hora d’entendre l’evolució d’aquesta tradició. I és que, a l’hora de fer el pessebre, podem aprendre moltes coses de Sant Francesc. Per exemple: a la nit de Greccio el sant d’Assís ens va mostrar que el pessebre ha de ser una expressió actual, i no una expressió de paisatges o de sentiments llunyans.
L’any 1219 Sant Francesc d’Assís es va unir a les Croades. No pas per lluitar sinó que va anar a Terra Santa impel·lit pel desig de portar-hi la pau. Eren temps en què la fe cristiana es volia imposar amb la violència. El “no mataràs” havia quedat arraconat. El sant d’Assís maldà per convèncer els croats de la necessitat d’obeir aquest manament. Desatès i sense poder complir el seu objectiu, es va desplaçar a terra enemiga, a Egipte, per predicar-hi l’Evangeli. Va retornar a Itàlia el 1220, i és al cap de tres anys quan va celebrar la Nit de Nadal en el bosc de Greccio.
Sant Francesc va visitar, doncs, la terra que havia trepitjat Jesús. I no és difícil imaginar com el va impactar la visió d’aquell indret convertit en un escenari de guerra i mort.
I tampoc deu seu cap disbarat imaginar que Sant Francesc tenia aquella visió molt present quan va proposar fer la Missa de Nadal en una cova de Greccio. Fent allò, feia el mateix que els croats: recuperar els llocs sants. Però no els recuperava físicament, per la força, sinó amb l’esperit. Els croats es volien apoderar dels llocs sants però no s’adonaven que la santedat havia de néixer de cadascú, no podia dependre en cap cas de la possessió o no dels llocs que va trepitjar Jesús.
I és en aquest punt on veiem com el pessebre de Sant Francesc és un pessebre contemporani. Perquè el sant d’Assís no buscava recrear una escena de feia més de 1200 anys, sinó que volia transportar al seu temps l’experiència de la nit del Naixement. Volia compartir amb els homes i les dones del seu temps el que significava per a ell el pessebre.
De vegades ens escandalitzem quan veiem pessebres que representen escenes de l’actualitat, i no ens adonem que aquests són pessebres profundament franciscans, perfectament arrelats a la tradició.
Recordo el pessebre de la plaça de Sant Jaume de Barcelona del Nadal de 2004, en el que els barcelonins i barcelonines (representats en fotografies de mida real) passaven a formar part del pessebre i, en conseqü.ncia, es convertien en adoradors del Nen Jesús: vet aquí un pessebre 100% franciscà! Vet aquí un pessebre profundament tradicional.
I recordo també haver vist en una exposició de pessebres un diorama que ens mostrava una escena de la Palestina actual després d’un recent bombardeig… Heus aquí una visió franciscana de Terra Santa: una visió que ens mostra el sofriment que encara pateix la terra que veure néixer Jesús. Sant Francesc també va patir veient que Terra Santa era un lloc de guerra…
Sant Francesc no va pretendre reproduir històricament la cova de Betlem. No. La lliçó de Sant Francesc és una altra: quan fem el pessebre no estem representant una escena del passat sinó que hauríem de ser capaços de reflectir-hi els anhels del món d’avui.
Albert Dresaire Gaudí
