El televisor

L’objecte, l’aparell vaja, d’avui no us ha de sorprendre. És un televisor. Un vell conegut que viu a casa nostra ja fa uns quants anys. No té massa secrets, o… potser sí? Estic disposat a comentar-vos detalls que probablement no us havien passat mai pel cap.

Des que vaig començar a treballar al museu vaig anar reflexionant sobre les seves col·leccions. Els criteris pels quals determinats objectes havien estat recol·lectats i al mateix temps altres encara no en formaven part, em van fer adonar que havíem de començar a pensar seriosament en objectes-testimoni d’una època que, per regla general, els museus etnològics o etnogràfics de casa nostra encara no teníem assumit d’incorporar-los com a patrimoni a conservar.

Des dels seus orígens, aquest tipus de museus han dedicat els seus esforços a recol·lectar materials en relació a la ramaderia, l’agricultura, les creences, el treball, la vida privada, els oficis, etc, principalment de les societats anomenades preindustrials, per explicar unes formes de viure, relacionar-se i treballar que havien canviat a una velocitat relativament lenta al llarg dels segles. Això ho podríem afirmar amb bastant claredat. I els museus etnològics, en la seva major part seguim mostrant aquest escenari. Però des de mitjan segle XX, les formes de vida, han accelerat la velocitat de canvi en les societats “occidentals” i al mateix temps han aparegut i desaparegut també, determinats comportaments i determinats objectes que ens ajudarien a explicar les noves o novíssimes formes de vida que alhora, resten antiquades i superades en un període molt curt de temps. Aquest és un repte que el museus d’etnologia hauran d’acceptar per no quedar encasellats com a museus gairebé arqueològics.

Algú podria dir-me que no cal que els museus etnològics incorporin objectes que actualment ja poden estar per exemple, als museus de ciència o tècnica. No estic parlant d’acumular gran varietat d’objectes o aparells existents. Però si de tenir-ne una mostra. I és el cas de l’aparell d’avui. Un televisor. Que no existia a les col·leccions del Museu Etnològic i que permetrà enllaçar amb tota una altra visió de les formes de vida de la nostra societat. O… potser algú no creu que l’aparició de la televisió al nostre país va suposar un canvi radical en els nostres hàbits? Ja ens havia passat una mica amb la ràdio, però la podíem sentir des de diversos llocs de la casa sense deixar de fer el que volguéssim.

Però la “tele”… ens demanava – i ens demana – atenció plena i immobilitat gairebé total, per seguir el fil del que s’hi veu… I, escolteu, jo que ja tinc una edat però encara no s’hem considera un ancià, puc dir que vaig néixer quan no existia la televisió ni els televisors al nostre país. I tant si ha anat ràpid això!

La televisió diària es va inaugurar a l’estat espanyol el 28 d’octubre de 1956, amb una programació de tres hores, de les 9 a les 12 de la nit. Hi havien uns 600 televisors a tota Espanya, tots a Madrid. Uns televisors, que aleshores costaven unes 30.000 pessetes de l’època, un altíssim preu, amb pantalles enormes de 50 centímetres o més de fondària, amb les “pantalles de raigs catòdics”, amb carcasses enormes també, que inicialment ens permetien veure les imatges “en blanc i negre”. Recordo que hi havia televisors de lloguer, per a una setmana, quinze dies, etc. Així és el televisor de les col·leccions del Museu Etnològic. Un televisor Marconi model TM-82, del qual n’hem trobat publicitat a la premsa de l’època. Va ser dels primers venuts a l’estat espanyol. Ara sembla qui sap què però… recordeu la negror de pols que s’acumulava al darrera dels televisors, fruit de l’electricitat estàtica que generaven? I els comandaments a distància… eren pura ciència ficció! Ara sembla que allò fos la prehistòria i en realitat no fa tants anys…

La televisió no va arribar a Barcelona fins l’any 1959 així com també a Saragossa, Bilbao, València, Sevilla i Santiago de Compostela. A la totalitat de ciutats i pobles del país va costar força anys que arribés el senyal de la televisió, ja que calia construir repetidors del senyal i aleshores no era fàcil…

Abans de l’horari d’inici de l’emissió diària, si posaves en marxa el televisor, senties un desagradabilíssim xiulet, que indicava que no hi havia emissió, que s’iniciava amb el que s’anomenava “la carta de ajuste”. En acabar l’emissió, en un espai anomenat “Despedida y cierre”, una acaramel·lada veu femenina acompanyada d’una relaxant tonada, t’informava de l’immediat final i s’acomiadava fins l’endemà, amb l’himne espanyol com a colofó… Tot plegat en un únic canal, TVE que com s’ha dit posteriorment era “el millor canal de televisió d’Espanya”. No va ser fins el 1966 que va aparèixer un segon canal, TVE 2, conegut al principi com l’UHF.

El nostre televisor Marconi TM-82, va ser adquirit als Encants de Barcelona per un preu molt raonable. Com va anar a parar als Encants és impossible de saber però és fàcil imaginar el buidat d’un pis com a conseqüència d’una compra o una herència, per part de professionals que s’hi dediquen. I, es clar, afortunadament per al museu en aquest cas, la poca sensibilitat de qui es treia de sobre un aparell com aquest, gairebé un referent dels televisors al nostre país. Penseu els anys que han passat des d’aleshores, entre 50 i 60, i els canvis que hi ha hagut amb els televisors. Sembla que ara mateix ja n’hi ha d’enrotllables… I el que ens queda per veure!