Els calçons
D’entre els centenars d’objectes que formen el llegat que va fer el polifacètic Apel·les Mestres a l’Ajuntament de Barcelona en morir amb vuitanta-un anys el 19 de juliol de 1936 i que en bona part es va dipositar a l’actual Museu Etnològic i de Cultures del Món, n’hi ha de molt interessants i també de molt sorprenents. Apel·les Mestres era un col·leccionista compulsiu, un “friki” que diríem ara. Potser, tot i que això va a gustos, un dels objectes que desperta més curiositat és el que explicaré avui: són uns calçons.
Però primer hauré d’aclarir una peça de roba gens usual en l’actualitat. Què són uns calçons? Gran pregunta! Segons el diccionari Català Valencià i Balear, uns calçons són una “peça de vestit que cobreix separadament les cames, ajustant-se a llur contorn, i que en la part superior se subjecta a la cintura”. L’Institut d’Estudis Catalans, en el seu diccionari no es mulla massa i diu dels calçons que són “un pantaló, o una polaina” i dels calçons blancs en diu calçotets. Altres estudiosos diuen que calçó, en plural calçons, és el terme genèric amb què es designa qualsevol mena de pantaló o calces, perquè fou calçó el primer nom que va rebre en català aquesta peça de roba de la qual hi ha indicis en textos catalans datats al segle XV. Alhora, el terme calçó designa una peça de roba similar al pantaló, però que tan sols arriba fins als genolls on es corda o lliga.
Hi ha una mica de garbuix en tot plegat pel fet que l’origen de les calces i dels calçons no és el mateix, ni tampoc actualment han acabat derivant en les mateixes peces de roba. Com diu Joan Amades en un article al diari La Humanitat de juliol de 1937, “Les primitives calces cobrien des dels peus fins a la cintura i eren alhora calces i mitges” Aquelles calces, avui són les actuals mitges tot i que inicialment era una peça de vestir només d’homes. Les dones no duien cap mena de protecció ni a les cames ni als peus. D’altra banda, els calçons del tipus tradicional – els pantalons fins als genolls -, des del segle XV formaven part de la indumentària civil ben bé fins al segle XIX i es duien amb mitges i sabates de sivella. Tot i això, imagino que molts de nosaltres recordem les històries d’en Tintín que, situades a principis del segle XX, du encara uns calçons tipus bombatxo com a peça de vestir. Així doncs, els calçons han acabat essent els actuals pantalons, avui tant masculins com femenins.
Els calçons no tenien bragueta. El necessari equivalent era una tapeta trapezoidal muntada sobre l’entrecuix i fins a la cintura que tancava amb botons a cada banda. Entre els segles XVI i XVIII els calçons formaven part de la indumentària masculina, com a peça de vestir inferior, en contrapartida de la faldilla femenina. A França, però, a finals del segle XVIII el calçó era considerat un símbol aristocràtic, ja que les classes populars urbanes ja vestien pantalons llargs. La substitució dels calçons per pantalons afectà també la versió dels calçons usada en medis rurals, com per exemple els calçons de bufes mallorquins i els saragüells del País Valencià i les Terres de l’Ebre, que encara s’usaven en el darrer quart del segle XIX.
Ara fa un xic més d’un segle, el 1917, el mestre Lluís Millet cofundador amb Amadeu Vives i Aureli Capmany de l’Orfeó Català, en una conferència titulada “Sobre la cançó popular catalana” organitzada per la molt il·lustre Junta de Dames de Barcelona, fa esment d’una cançó que considera de galanteig, i en una de les seves estrofes diu així: “Pensant-me corda’ls calçons la guitarra n’he guarnida; me’n aní cantant, sonant, a donar un tom per vila. Quin’ amor tenia jo, quin’ amor que jo tenia! Pel que sembla a la cançó, queda clara la relació directa entre l’amor i els calçons…
Així doncs, centrant-me en els calçons del museu, que formen part del llegat d’Apel·les Mestres, descobrim una sorprenent i poc coneguda història. És, a més, una història ben miraculosa diria jo, o potser no… No m’hauria imaginat mai que explicaria res espectacular sobre uns calçons, però el que ens diu la informació que tenim recollida, avalada pel mateix Apel·les Mestres, no genera cap dubte.
En una nota que hi havia juntament amb els calçons, escrita i signada de puny i lletra pel mateix Apel·les Mestres, diu així: ” Calsas que duya el meu avi Josep Mestres y Gramatges el dia que va caure daltabaix de la iglesia del Pi ab motiu de las festas celebradas en honor del Beato Josep Oriol (dia 6 d’Abril de 1806). S’hi coneix be la rascada que va donar a la paret, al caura, lo qual va ser causa de que surtís ilès. El poble, naturalment ho atribuí a miracle. AM “. Doncs ja ho tenim! Beat Josep Oriol, calçons i miracle… Què més es pot desitjar que hi hagi en un museu?
Acabaré amb una tornada popular que potser els de més edat havíeu cantat o us l’havien cantat i de la que n’han recollit diverses versions la gent del projecte Càntut que recull i difon el patrimoni musical de transmissió oral: “Nyigo, nyigo, nyigo, calces de paper, totes les musíques van pel meu carrer! I finalment, un renec divertit amb origen a les terres de l’Ebre… ‘Mal pet t’arromangui la beta dels calçons!’ I ara, que cadascú decideixi a qui li dedica.
