Els panets

Els panets

 

Sovint, els ritus religiosos i les tradicions que habitualment hi van associades, s’acaben perdent en la immensitat de les activitats, les preses i les dificultats que la vida moderna ens imposa. Així va acabar passant amb les representacions d’escenes bíbliques a l’interior i a l’exterior de les esglésies i posteriorment, moltes de les figures que hi apareixien es van preservar per a les festes populars, fins a l’actualitat, amb més o menys canvis. Així, les àligues, els bous, les mulasses, els lleons, etc., que havien estat símbol dels evangelistes o els gegants i els capgrossos, han sobreviscut i avui els gaudim en les nostres festes majors, tot i sense el sentit religiós que poguessin tenir antany. N’hi ha d’altres exemples però no m’allargaré perquè us vull parlar d’un d’aquests casos molt concret que ens portarà al panet que avui us vull comentar. Tot i que no és tan reculat com podríeu pensar, la litúrgia religiosa que implicava l’existència dels panets, ha desaparegut del calendari com a ritual i tradició catòlica, sobretot a partir del Concili Vaticà II celebrat entre 1962 i 1965.

Mostra de panets de cera entre 1940 i 1952

M’estic referint als Monuments de Dijous Sant, durant la Setmana Santa. Els Monuments de Dijous Sant eren uns muntatges escenogràfics de caràcter temporal, que es col·locaven al davant d’un altar per a donar sumptuositat al templet o sagrari on es guardaria el Santíssim Sagrament, fins a l’endemà. Els antics monuments estaven formats per diverses peces de fusta i tela, decorades amb temes referents a la passió de Jesús i a la instauració de l’Eucaristia, amb una munió de llums que els donava rellevància. Eren una de les obres plàstiques més esplendoroses del poder simbòlic de l’Església. No hi havia ermita, parròquia, basílica o catedral que no reservés un fons dels pressupostos per a aixecar aquests Monuments amb profusió de llums i teatrals muntatges.

Motlle per fer panets de cera

Comenta Joan Amades que al segon terç del segle passat (pel segle XIX), es guarnien 47 monuments a Barcelona i tres a Gràcia. En les vint-i-quatre hores que transcorren entre els oficis del Dijous i el Divendres Sant hi havia el costum d’anar a ‘visitar monuments’. És probable que molts de vosaltres encara recordeu aquest costum. Consistia a fer la visita al monument en successives esglésies. La gent anava a ‘seguir monuments’ amb vestits endolats, els homes amb barret fosc i les dones amb mantellina negra. Amades comenta que “el poble acudia en massa a visitar els monuments”. “En les ciutats on se’n feien diversos, calia visitar-ne un mínim de nou i dir en cada un d’ells cinc oracions en record de les cinc nafres de Crist. Qui no ho feia així no complia cristianament”. Dels de Barcelona diu Amades “les tres esglésies que gaudien fama de guarnir els monuments millors i més bonics i de fer més bones funcions de Setmana Santa eren la Seu, la Mercè i la Trinitat, convertida, aquesta darrera, en parròquia de Sant Jaume”.

Antiga cartela informativa dels panets de cera exhibits

Un dels elements que formaven part d’aquests Monuments són els que al Museu Etnològic hi ha documentats com a ‘Panets per l’urna del Monument de Setmana Santa’ recol·lectats per Joan Amades, dels que al seu Costumari diu: “Moltes esglésies fonien panets de cera vermella de forma circular semblant a una moneda amb una figura simple de relleu damunt d’una cara. Aquests panets eren qualificats de ‘cera del monument’ ”. “Els panets de què tractem es posen damunt d’una safata que es col·loca sota del monument durant tot el temps en què aquest està guarnit. En desfer-se el monument, l’església en fa present a les autoritats i als feligresos en general. N’hi ha de dues mides. Els grossos hom els dona a persones de categoria”. ”Solien posar-se a les llindes i damunt de les portes perquè protegissin i guardessin d’encís allò que tanquen. Els dibuixos que duen gravats són ben diversos; entre ells solen abundar els atributs de la Passió. Les esglésies velles solien tenir una fusta rectangular i gruixuda, gravada per una cara o per les dues, que contenia els motllos per a la cera del monument de què parlem.”

Motlles per fer panets de cera

Així doncs, Amades, a més d’interessar-se per recollir la informació sobre els panets que comenta al Costumari en parlar de la Setmana Santa, a principi dels anys 40 aconsegueix que els panets que havia recol·lectat l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya formin part de les col·leccions del museu, mentre aconsegueix adquirir alguns motlles per fer-ne. No hi ha constància d’on van ser recol·lectats ni els panets ni els motlles. No és estrany que en aquells moments tan crítics, posteriors a la Guerra Civil, es perdés informació per prioritzar la conservació dels objectes.

D’aquests panets’, donada la seva fragilitat – són de cera -, se n’han conservat molt pocs arreu del país, així com dels motlles per fabricar-ne. En aquest sentit, el Museu Etnològic i de Cultures del Món pot considerar-se afortunat. Recuperar-ne, avui seria una tasca gairebé impossible.