Fanal de ferroviari

Fanal de ferroviari

Aprofitant l’avinentesa que recentment es va commemorar el 175è aniversari de la primera línIa de ferrocarril de la península ibèrica, que anava de Barcelona a Mataró, inaugurada el 28 d’octubre de 1848, us aproparé a un món que probablement no coneixeu, tot fent un petit homenatge a tota la gent del mon ferroviari, especialment als treballadors que dia a dia, 365 dies l’any dia i nit, tenien i tenen cura de la gestió de les línies fèrries. Els guardavies, que tenen al seu càrrec un tros o secció de vies que han de vigilar constantment reparant els petits desperfectes que observin donant part als seus superiors i en cas que el desperfecte pogués donar lloc a accident han de fer el senyal d’aturada a distància convenient amb un fanal de senyals. Els guardabarreres que tenen cura de la vigilància dels “passos a nivell” o els guardaagulles que regulen els canvis de via i les desviacions dels trens que arriben o surten d’una estació de ferrocarril. Ho faré mitjançant un objecte molt característic i alhora molt modest de la seva feina, que hi ha al museu.

Em ve de gust parlar-vos d’un fanal de ferroviari, que és com en diem la majoria de mortals patidors i usuaris dels ferrocarrils. Però és dona el cas que el nom “oficial” d’aquest fanal és “Fanal de mà del personal de moviment, d’una llum” o “fanal de senyals en via”. Aquest del que us parlaré avui, a més, és de tipus RENFE. Que n’hi ha d’altres tipus, eh!…

Caram! I que és el “personal de moviment”? Doncs he hagut de fer cerca del terme sense aclarir massa coses però segons la documentació consultada entenc que és tot l’amplíssim ventall de personal implicat en la mobilitat dels trens, des dels caps de circulació o els caps d’estació fins als ajudants ferroviaris o els vigilants d’estació… De tots ells, als quals avui faré referència són els guardaagulles i guardabarreres, usuaris habituals del nostre objecte i “secret de l’Etnològic” d’avui.

Catalans núm. 3 “El Carril”. Joan Amades, 1938

D’ençà de 1848 doncs, per allà on passava una línia de trens que s’encreuava amb un camí o carretera transitada s’hi podia emplaçar un guardabarreres, la funció del qual era la de pujar i baixar manualment aquestes barreres o cadenes, cuidar que estiguin tancats al pas dels trens o “carrils” tal com se’ls anomenava inicialment, i  obrir-les posteriorment al seu pas, fent els senyals que indicaven l’estat de les vies i el dels trens en marxa amb les eines de què disposaven: un banderí i un fanal de senyals, vet aquí. Fins i tot Joan Amades l’any 1938 va dedicar un article a “El Carril” en la revista Catalans!

Les dones guardabarreres, que també n’hi havia, anaven uniformades de manera diferent dels seus companys masculins, ja que eren proveïdes d’un davantal i mocador per al cap. I no eren cap anècdota, eh? Tot al contrari! Se sap que l’any 1949 hi havia 982 guardabarreres homes i 2.799 guardabarreres dones que, ves per on, rebien la quarta part del jornal dels seus homòlegs masculins, una discriminació que es va mantenir en el temps.

Anuario Ferrocarriles Españoles, 1903

, durant les hores de sol tant els guardabarreres, els guardagulles, els guardavies o també els caps d’estació utilitzaven senyals visuals, habitualment un banderí verd o vermell. El reglament ferroviari especifica els senyals lluminosos que s’han de fer amb els fanals de mà per donar ordres o informar els maquinistes. Els fanals dels semàfors i el fanal de senyal de mà han d’estar encesos a cada estació, des que es pon el sol fins que s’acaba el servei de l’últim tren que s’expedeix o s’hi rep de nit; «sense perjudici de tenir-los encesos en els casos de boira en què els senyals de nit es fan obligatoris tot i ser de dia». Aquests fanals habitualment eren alimentats per carbur però també amb una barreja de petroli i oli. L’article 540 del reglament intern de la companyia ferroviària deia que l’equip del guardabarreres havia de ser compost per: 2 fanals per a barreres, 1 fanal de mà, 2 banderes vermelles, 1 bandera verda, 1 caixa amb 12 petards, 1 joc de sogues o cadenes per a casos d’emergència, 1 setrillera, 1 xiulet, 1 itinerari de Trens, 1 Reglament i útils per a neteja. Aquests fanals de mà com el que hi ha al museu, en molts casos duien una placa amb el nom de l’operari que el tenia com a eina de treball i del qual era responsable de mantenir-lo en perfectes condicions. En el nostre cas era d’un tal V. Alvarez, com s’endevina a a la placa mig esborrada per l’us i el pas del temps…

El “carril” i l’Estació de França

Els treballadors dedicats a la vigilància de la via van ser durant els anys 50 un dels grups més nombrosos del personal de Renfe. L’any 1944 constituïen el 94% del personal.

Però el temps i els avenços tecnològics són implacables. Poc a poc van anar desapareixent les barreres manuals als passos a nivell, les agulles van ser controlades de forma remota des dels centres de control fent innecessaris els guardagulles i els guardavies tenen mitjans més moderns per comunicar qualsevol incidència. I l’imprescindible fanal va deixar de ser-ho. Tot i això, l’últim guardabarreres de l’estat, a Roda de Berà, va ser substituït per barreres mecàniques l’any 2012! Doncs no fa tant de temps!

Kuki, el guardabarreres del cremallera de Montserrat

No voldria acabar sense comentar el record d’un guardabarreres que mai havia utilitzat un fanal de senyals com seria preceptiu. Tothom que el veia, creieu-me, tothom el saludava i se l’estimava. Parlo d’en Ku-ki i d’en Bo-bi, els gossos guardabarreres del veritable guardabarreres del tren cremallera de Monistrol a Montserrat, el senyor Joan Jorba. El senyor Jorba va tenir la idea de vestir el seus gossos amb una capa, unes ulleres, una gorra i una bandera amb les que saludaven a tots els viatgers d’una manera molt peculiar quan passava el cremallera. Assegut al costat del seu amo el senyor Jorba, aixecava una de les seves potetes amb una bandera per donar pas lliure al tren. La gent, divertits i sorpresos, li llançaven cèntims de pesseta en agraïment. Fixeu-vos si eren famosos que Joaquim Renart i Baltasar Porcel van dedicar-los uns escrits. Però tot es va acabar el 1957 quan el tren cremallera va patir un greu accident que va precipitar el tancament del tren cremallera fins que l’11 de juny de 2003 Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya el va recuperar i reinaugurar.

Escena del canvi d’agulles. Pel·lícula EL TREN

I, finalment unes recomanacions ferroviàries per a llegir, que sempre és bo:

  • El guardavies (The Signal-Man) de Charles Dickens, escrit el 1866.
  • El guardagujas, dins de ‘Confabulario’ de Juan José Arreola de 1952.
  • La Verge de les vies, dins ‘Antologia de contes catalans’, de Pere Calders de 1983.

Així doncs… Bon viatge!