Feina per l’associacionisme

L’associacionisme ha estat sempre eina de les bases que ha aguantat amb més força l’activitat cultural del nostre país. En tots els esdeveniments culturals importants que s’han celebrat al llarg de la història de Catalunya, sempre hi ha hagut una associació o diverses entitats al darrera que, o bé han aportat la iniciativa (amb el posterior recolzament econòmic i logístic de les institucions i els sponsors), o bé han fet la feina bruta després que una iniciativa “genial” d’un organisme oficial es veiés mancada del suport popular o del rigor tècnic i de continguts necessari. Salvaríem comptades excepcions, no volem generalitzar, però comptades, no ens enganyem.

I aquest fet s’ha fet especialment evident en èpoques de repressió o de crisi. Durant els períodes de repressió, les entitats han hagut de fer tots els papers de l’auca. Sense la iniciativa ni el recolzament institucional, l’associacionisme ha esdevingut la barca de salvació de la cultura i de la preservació de la identitat d’un poble castigat i reprimit.

A més, penso que cal dir que en èpoques de vaques grasses, la societat civil s’ha adormit una mica. Quan les institucions han tingut recursos, han creat una xarxa de serveis i de centres cívics que moltes vegades, en lloc de afavorir les iniciatives associacionistes les han ofegat i quasi avortat. El poder ho vol controlar tot. I amb recursos, a molts ja els estava bé.

Però ara, amb la crisi, sense subvencions i ajudes, l’associacionisme es desperta, mira enrere i veu que cal fer alguna cosa. I que cal fer-ho amb més rigor, amb més estima i respecte pel que es fa, no només per obligació o compromís. Amb més sentit de país.

Fa unes setmanes m’arribà la notícia de la creació de l’Associació Joan Manén. Una entitat que neix per valorar i reivindicar la figura d’un músic genial, per molts el més important dels violinistes que ha parit aquesta terra. Una iniciativa privada amb vocació pública. Com tantes i tantes que en els darrers mesos estan sorgint arreu de Catalunya. Faran concerts, editaran la música i les interpretacions de Manén i donaran a conèixer aquest barceloní insigne que en el seu moment fou reconegut arreu d’Europa i del món.

El que no estic segur de saber és si l’Associació Joan Manén neix perquè estem en època de crisi o en època de repressió. Espero i desitjo que sigui pel primer motiu. Així no ho hauran de fer tot ells.