Futur

Tres dècades després que al nostre país hom comencés a parlar de les Cases de la Festa, Cases de la Festa Major o Cases-Museu de la Festa, han estat unes quantes les poblacions que han aconseguit materialitzar, en major o menor mesura, i amb major o menor encert, equipaments culturals que responen a aquestes denominacions. I són una bona pila les que han presentat projectes, o hi estan treballant, que cas de materialitzar-se passaran a engruixir la relació d’aquestes infraestructures.

Arribats a aquest punt, i amb el bagatge i l’experiència que ofereixen aquests trenta anys, pot ser un bon moment per tal de reflexionar sobre la conveniència o no de continuar materialitzant aquests equipaments, alhora que es revisen els seus postulats principals i els objectius essencials que es troben en els inicis del seu plantejament i posterior gestació. Dèiem, en començar aquesta sèrie d’articles, que els plantejaments estructurals d’aquestes incipients i innovadores infraestructures culturals s’estructuraven a l’entorn de tres grans eixos: el dotar els elements i les comparses propis de cada població i de cada celebració d’un espai adequat i condicionat on poguessin conservar-se durant l’any mentre no sortien al carrer; el formar una petita exposició que permetés donar a conèixer a turistes i visitants les diferents formes d’expressió cultural que pretenien disposar d’aquests equipaments i els seus personatges més destacats; i el retornar part de la dignitat perduda durant la dictadura.

Avui, tres dècades més tard, considerem que, a nivell general i essent conscients de les malaurades excepcions que continua havent-hi, el primer dels eixos esmentats ha millorat molt; el segon s’està replantejant, com a mínim a nivell tècnic; i el tercer està més que superat. És a dir, seguint l’ordre dels eixos ja apuntats, que les condicions “de vida” de la comparseria festiva de la major part de pobles i ciutats de Catalunya són molt més adequades (tot i que moltes vegades encara distin de ser òptimes) que no eren fa trenta anys; que les exposicions proposades entorn al patrimoni festiu català han començat a diferenciar entre elements vius i elements morts i han començat a estructurar el discurs atenent a criteris més científics i racionals; i que la pràctica totalitat de celebracions catalanes han recuperat en gran mesura la dignitat que podien haver perdut durant la dictadura franquista, i les que no ho han fet ha estat, majoritàriament, per manca de voluntat política o organitzativa, i no pas per manca de possibilitats i recursos.

Així les coses, considerem que el plantejament de Cases de la Festa, Cases de la Festa Major, Cases-Museu de la Festa o Centres d’Interpretació de la Festa ben entrada ja la segona dècada del segle XXI ha de basar-se en uns criteris diferents als que es basava en els seus inicis. Això no vol pas dir que aquests equipaments culturals hagin deixat de ser necessaris, al contrari, sinó que si cal executar-los ha de ser en base a uns plantejaments distints als que els van veure néixer trenta anys enrere, i tampoc cal dur-los a terme basant-se en allò tan nostre de “si ho tenen al poble del costat perquè no ho hem de tenir nosaltres”. A partir d’aquí, potser el què cal plantejar-se en primer lloc és que no totes les poblacions catalanes han de tenir, poden tenir i/o poden mantenir una infraestructura cultural d’aquesta índole i que tampoc totes les celebracions catalanes són mereixedores d’un equipament d’aquest tipus.

Un cop analitzada la situació actual d’aquestes Cases de la Festa i el camí recorregut d’ençà dels seus postulats inicials hi ha alguns fets que ens criden l’atenció. En primer lloc el fet que la major part de Cases existents actualment han trigat molts anys a materialitzar-se malgrat que gairebé totes elles eren fruit d’antigues reivindicacions ciutadanes més o menys difoses i sobre les quals hi havia un ampli consens. Aquest fet ens porta a posar sobre la taula dos elements que han contribuït a aquest retard: el finançament (sempre complicat però no pas sempre determinant) i els dubtes sobre com materialitzar el projecte. És a dir, que la manca de diners és i ha estat un problema, però mentre algunes d’aquestes poblacions veien com aquest projecte s’anava encallant, els responsables polítics obtenien el finançament necessari, i molt més si calia, per dur a terme altres projectes que potser no gaudien del mateix consens ciutadà. I aquí és on entra el segon element –segurament determinant- de l’esmentat retard, els dubtes sobre com materialitzar el projecte. Hem de tenir en compte que les festes populars i tradicionals són celebracions extraordinàriament arrelades en l’imaginari col·lectiu del grup humà que les ha conservat, i que això comporta que calgui ser molt curós a l’hora de presentar-les, doncs en mostra-les no es mostren només uns elements despullats de contingut sentimental, sinó que s’acaba mostrant l’essència i l’ànima de tot un poble. En aquest sentit són prou significatives les controvèrsies que han existit en diferents poblacions sobre la conveniència o no de mostrar públicament uns elements concebuts per ser mostrats només determinats dies a l’any i en unes condicions ben diferents, unes condicions que permeten conservar i transmetre la màgia que les acompanya i que es pot arribar a perdre si l’exposició pública continuada no es fa d’una forma elegant, sentida i viscuda.

El segon fet que ens crida l’atenció és que la pràctica totalitat de Cases de la Festa existents actualment s’han situat en edificis històrics de les seves respectives poblacions, tot i que en alguns casos aquests no eren pas els emplaçaments previstos inicialment. Aquest fet ha comportat l’aprofitament d’uns espais històrics i patrimonials dels quals no se sabia què fer per encabir uns equipaments culturals estructurats a l’entorn d’elements igualment patrimonials i històrics, i en molts casos aquest fet ha suposat assegurar la pervivència i la conservació d’uns edificis que, fins aleshores, maldaven per sobreviure com fos.

Sigui com sigui, arribats a aquest punt, el cert és que les Cases de la Festa i els projectes per fer-ne de noves han arribat a un nivell important de maduresa. Avui per avui, ben plantejats i ben executats, aquests equipaments culturals esdevenen, sinó imprescindibles, si necessaris. Necessaris per garantir una òptima conservació de la comparseria festiva catalana i necessaris per difondre en condicions el coneixement d’una part important de la nostra cultura popular i tradicional. Com amb tantes altres coses, però, hem d’evitar les duplicitats i les còpies, i no podem pensar en equipaments idèntics per tal d’explicar realitats distintes. Potser a algun lloc caldrà un audiovisual i en altres no; potser en una determinada població els elements del bestiari popular podran ser exhibits directament i en altres no; potser algunes celebracions conservaran elements històrics patrimonial i d’altres no.

Els elements que considerem que haurien de tenir en comú aquestes infraestructures són un espai digne per conservar la comparseria, unes polítiques de difusió adequades, un espai museístic o expositiu que ens permeti aprofundir en el coneixement de la festa i un arxiu que sigui capaç de conservar i recuperar tots els fons documentals possibles sobre la celebració.

I el què també ha de quedar clar és que hi ha com a mínim una cosa de la qual les Cases de la Festa sortosament no seran capaces: de ser substitutòries de la pròpia festa. Perquè la festa es fa al carrer i res, per més ben fet que estigui, pot substituir-la ni assemblar-s’hi.