Guia llegendària de Barcelona. El Raval

És un llibre de Joan Amades de l’any 1934 que forma part de la col·lecció: Biblioteca de Tradicions Populars i que posteriorment l’Associació Cultural Joan Amades reeditaria el 2008 en edició facsímil amb una introducció escrita per Gemma Fernández on explica que: “L’Amades, amb aquest llibre recrea el barri on ell va viure la seva infantesa. Era un temps en què es vivia al carrer i tots sabem els sentiments i records que ens duen el barri on hem viscut l’etapa més ingènua de la nostra vida. Per tant, és un recull d’històries arreplegades de veïns i companys de jocs, mainada propera, és a dir, del seu univers més pregon.”

Doncs bé, entre les llegendes que recull el folklorista del barri on va créixer hi ha la següent ubicada al Carrer d’en Roig i que diu: “En Roig era un bastaix de la Riba que es va morir tres vegades. Tenia un dormir molt fort i li costava molt despertar-se. Per efecte del seu treball, havia de llevar-se a les quatre del matí, i com que per més que l’haguessin cridat no s’hauria despertat, dormia amb la porta del pis oberta. El vigilant, a l’hora que l’havia de cridar, pujava al pis, arribava fins al llit i no parava d’estirar-lo, tocar-lo i pessigar-lo, fins que es despertava. En ocasió d’un dels terribles còleres per què ha travessat Barcelona, enterraven els morts de nit per no augmentar l’alarma del veïnat i procuraven fer com menys soroll i espectacle millor. Damunt del pis on vivia en Roig va morir un veí del còlera. La família va avisar a les autoritats; seguint un costum establert, va abandonar el pis obert i fugí uns quants dies per evitar el contagi. Els enterradors van pujar de nit mig a les fosques, trobaren obert el pis d’en Roig i, sense adonar-se que era el de sota on havien d’anar, van entrar i, dirigint-se al llit, van agafar l’home que hi van trobar i se l’emportaren cap al carro, on ja portaven molts altres morts. En deixar-lo anar, en Roig es va despertar i es trobà voltat de morts i en mig del carrer tot despullat.

Una altra vegada, ja casat i carregat de fills, va agafar una malaltia i aparentment es va morir. La seva muller tot era cercar el gec per vestir-lo i no el podia trobar en lloc, fins que el mort li digué on l’havia deixat quan s’havia despullat.

Uns quants anys més tard va morir en realitat, però la família es resistia a enterrar-lo per por que no estigués dormit i no es repetís el cas de les altres vegades. El van tenir a casa uns quants dies fins que es descomponia i no hi havia dubte que en efecte era ben mort.”