La bombeta
Hi ha temes que em tenen una mica capficat. Ja he parlat alguna altra vegada d’objectes relacionats amb la il·luminació i amb la necessitat de veure’ns-hi quan el sol ja s’ha post obsessionats com estem d’allargar la jornada tant com puguem després de la posta del sol, portant la contrària al natural esdevenir de les voltes que dona la Terra al voltant de l’astre que ens dona la vida i la llum. Ben cert que hi ha animals especialment preparats per moure’s en la foscor sense cap problema, però l’espècie humana no és un d’ells. Això sí, a tossuts no ens guanya ningú i des de la troballa del foc i com fer-ne, ho hem anat provant de molt diverses formes.
No n’hem tingut prou amb anar-nos-en a descansar o dormir quan es pon el sol i llevar-nos a l’alba com era habitual. Fins que amb el pas dels segles es van posar grans teieres de ferro en alguns punts de determinats carrers o cases, o amb les palmatòries per espelmes, els llums d’oli o les teieres dins de casa, els llums de gas i finalment amb l’electricitat, tot l’anterior va quedar automàticament obsolet. El Sol segueix ponent-se i sortint de nou a l’alba, però nosaltres, en el nostre entorn més proper, hem aconseguit il·luminar-nos com a mínim per a les nostres necessitats més bàsiques, encara que més enllà d’aquestes, de nit, segueixi essent fosc.
L’àliga, el gat, el mussol, el camaleó, el gos, el rat-penat, el cavall, el dofí, la balena, els cocodrils i els bous, per exemple, tenen visió nocturna. Però l’ésser humà, com que no té tapetum lucidum, que és una capa de teixit situat a la part posterior de l’ull de molts animals vertebrats, doncs hi veiem molt poc o gens…
Avui doncs, tornaré a explicar-vos un nou objecte d’aquells que, gràcies a l’enginy humà, ens il·luminava les nits, a casa, el més a prop nostre possible: La bombeta. Si, he dit il·luminava, en passat, i la bombeta… perquè no és la que penseu, segur, ara mateix… ha, ha, ha…
Imagino que coneixeu les grans teieres que encara es conserven a les cantonades d’algunes parets dels barris vells o medievals dels nostres pobles i ciutats, o les llànties d’oli, de terrissa o d’altres materials, tan antigues com la civilització o les llumeneres de bronze o de llautó amb un o més brocs per als blens de cotó.
Doncs ara, vull comentar-vos alguna cosa sobre la bombeta. Les bombetes que hi ha al Museu Etnològic i de Cultures del Món, més enllà d’un artefacte que s’enrosca a un portalàmpades endollat a la xarxa elèctrica o un petit petard dels habituals per la revetlla de Sant Joan pensat per als nanos més petits, és un estri d’il·luminació que funciona amb oli.
Segons les defineix l’etnògraf Ramon Violant l’any 1948 al magnífic llibre “L’Art Popular Decoratiu a Catalunya” les bombetes són “estris relacionats amb la il·luminació sií però no l’elèctrica…”. Eren fetes de bronze i en realitat són uns llums d’oli, de taula, d’uns vint centímetres d’altura, amb base rodona i una ansa en la part inferior. En la part superior porta un dipòsit de forma esfèrica, on es tira oli i on porta incorporada una metxa, la qual crema l’oli per a il·luminar.
A més porta un tapa, també rodona – deu ser per això que en castellà se l’anomena “capuchina” -, per poder apagar-la quan es desitgi. Segons Violant, “eren molt populars antany”.
En una traducció de Ruyra del llibre del 1908 “Rondalles de poble” es diu …” Tant desvetllat estava que’m vaig llevar, vaig encendre la meva bombeta i, mogut d’una invencible curiositat, vaig acostar-me al llit de l’Hippel”
Hi ha un passatge a la novel·la “La parada” que Joaquim Ruyra va escriure el 1919 que diu… “Si, era ell. Duia a la mà una bombeta d’oli encesa, que li enllumenava la cara, aquella cara llarga i ullerosa, que m’era tan coneguda.” I encara el 1920 a una altra de les seves obres, Ruyra torna a esmentar diverses vegades la bombeta. I al llibre “Pinya de rosa”, un recull de narracions relacionades amb el mar. En el relat “De la tragèdia a l’idil·li” diu…”Quan hagué fet d’esma i sense delit el seu àpat, tragué de l’armari cantoner una bombeta d’oli, l’encengué i, ronsejant a posta per la cuina, donà per tres vegades la bona nit, a estudiats intervals, amb el seu accent més afectuós”. I encara… “Era precís inquirir-ho. Va deixar la bombeta sobre un moble i redavallà ràpidament, procurant no fer soroll, tocant amb prou feines, d’escallimpantes, els graons amb sos voladors peus nus.”
Queda clar que era ben habitual la bombeta d’oli per a il·luminar-se, només fa cent anys!
El curiós del cas és que el terme bombeta, referint-se al llum d’oli que comentem, no es troba fàcilment als diccionaris. I quan ho fa, com en el Diccionari Català Valencià Balerar, diu que és un llumener d’oli que té per gresol una bolla de vidre, que no és el cas de les bombetes que us comento avui… I cregueu-me, al museu n’hi ha unes quantes de llautó, a la reserva visitable, esperant que les aneu a gaudir…