La “donselle” virtuosa

Una de les controvèrsies que sovint ens segueixen o millor ens persegueixen, als que treballem en els museus d’etnologia és que a l’hora de documentar, presentar en una exposició o investigar qualsevol objecte, puguem dir que ens l’hem mirat des del punt de vista de l’etnologia. Però això, com gairebé tot en aquesta vida, és relatiu. Des de grans projectes a petites recerques, poden ser enfocades des del punt de vista que es vulgui: històric, arqueològic, tècnic, artístic, etnològic…, i tothom tindrà raó i ningú la tindrà tota. És per això que en un museu com l’Etnològic podreu trobar gairebé qualsevol objecte, qualsevol obra. Si l’etnologia es basa en la comparació sistemàtica de les societats, principalment a partir de les seves pràctiques i creences, el seu camp de recol·lecció d’objectes és infinit. Tot el relacionat amb la vida privada, la vida domèstica, la vida comunitària, els costums, les creences i el treball és subjecte d’estudi en un museu etnològic. Però es clar, això aglutina tot, repeteixo tot, el que ens envolta. No està gens malament el repte!

No sé si recordareu que en una ocasió vaig comentar que al Museu Etnològic de Barcelona no hi havia gaire quadres. Doncs, seguint el raonament que he fet avui, m’he plantejat comentar-vos un dels quadres que tenim, però com és habitual no és un quadre qualsevol, eh? I, certament, és un autèntic secret de l’Etnològic! Perquè el coneixen poquíssimes persones. Perquè mai s’ha exhibit, amb l’excepció d’una exposició al Palau de la Virreina l’any 94 en què va passar gairebé desapercebut. I perquè posa sobre la taula un tema que, en els temps que corren, és força vigent.

El quadre, datat al segle XVI segons Gabriel Llompart historiador i folklorista mallorquí en un treball publicat als anys 70, és d’autoria no coneguda, pintat a l’oli sobre fusta, i amb unes mides de 86,5 x 56 cm. Representa una dona, vestida amb la indumentària habitual de l’època: còfia rodona, gorguera blanca, cintura rígida, i amb un títol que, llegit avui, es presta com a mínim a la reflexió i a la comparació: És “La ‘donselle’ virtuosa”.

Aquesta representació de la dona, està dempeus sobre una gran bola en una postura d’equilibri força incòmoda com simbolitzant el seu despreci del món, i a més al seu voltant hi ha representats un seguit d’objectes que, amb unes llegendes, indiquen les virtuts d’aquesta dona ideal del seu temps, tot assenyalant les parts del cos a què fan refèrencia. Així, les llegendes son en llatí i diuen:

Quieta: Amb una cadena lligada als peus
Sollicita: Un fus de filar a la mà dreta
Fidelis: Una candela encesa al pit
Taccita: Un candau tancant els llavis
Subieta: Un jou sobre el cap
Púdica: Una còfia blanca al cap
Charitas: Una obertura al cor
Casta: Un cinturó molt apretat
Honesta: La cintura llarga i encotillada
Humilis: Una escombra al costat

A més, duu a la mà esquerra en una posició força incòmode un llibre, la Bíblia, obert pel començament del cant Magníficat, inspirat per l’Esperit Sant a Maria. Traduït del llatí, diu: “La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.” Però algunes versions en castellà d’aquest mateix paràgraf diuen … “porque ha puesto sus ojos en la humildad de su esclava” i encara altra “porque ha mirado la humillación de su esclava” – , versió encara més subjugadora.

Pel que fa als objectes representats en el quadre, els tenim al Museu Etnològic, tot i que no són exactament els mateixos, adquirits durant la primera meitat del segle passat.

Si us feu una mínima idea del que hi ha d’alliçonador representat en aquest quadre, us adonareu que la dona del segle XVI vivia sota els esquemes d’una societat que defensava l’«obediència i subjecció» de l’esposa cap al marit i consagrava el matrimoni, juntament amb la reclusió al convent, com l’única sortida admissible per a la dona. Però aquest tipus d’imatges no eren exclusives només de Catalunya o Espanya. Mentre que a Catalunya, el 1495, Francesc Eiximenis escrivia al Llibre de les Dones, que la dona ha de procurar ser retirada…diu: ”Car sapies sens dupte que dona finestrera ne prèssec amb costera no porà molt durar segons diu l’exempli comú”, a Alemanya, ens diu Gabriel Llompart, l’any 1515 Albrecht Dürer creà uns gravats, on representava l’ideal de “dona carnal” i “dona espiritual” al llibre d’oracions de Maximilià, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, en semblants termes. I encara cita un altre gravat alemany fet el 1525 que representa la “dona sàbia”, amb peülles de cavall…

Fent un salt endavant de quatre-cents anys, ens topem amb la nostra postguerra civil quan la Sección Femenina de la Falange Española, des de l’any 1939 fins a 1977 que es va disoldre, va inculcar a les dones del país la seva visió de com havia de ser i comportar-se la dona espanyola: els fills, el marit, la família, la casa, l’abnegació, el sacrifici i el somriure en els pitjors moments, serien les virtuts que la noia, futura esposa i mare, havia d’aprendre a l’escola i practicar en la vida. Escolteu sinó el que servia de model, només fa 37 anys : “Las mujeres nunca descubren nada; les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer nada más que interpretar, mejor o peor, lo que los hombres nos dan hecho”. (Pilar Primo de Rivera, el 1942. Mai es va casar ni tenir fills).

I en ple segle vint-i-u tot i els avenços, encara ens trobem amb questions com la violència de gènere o el menyspreu de les pròpies capacitats fins i tot proclamat per les pròpies dones…

Secret de l’Etnològic finalment desvetllat, encara que sigui agre. Aquest quadre, que dóna molt de si, estarà exposat al museu per fer reflexionar en positiu sobre aquests temes malauradament tant d’actualitat….