La rabasta
Sovint tinc la impressió que, en general, de les persones que treballem als museus se’n té l’opinió que som gent tibada, saberuda, lletraferida. El que succeeix és que en la majoria dels casos som persones que ens estimem la feina que fem, que ens agrada, que hi hem dedicat la major part de la nostra vida professional i que a més, en el cas dels que treballem en museus de titularitat pública, ens devem a tota la ciutadania.
Als museus s’hi fa una feina molt seriosa. La nostra responsabilitat és custodiar, conservar i difondre amb el màxim rigor tot el que s’anomena patrimoni moble, o sigui tot allò que no és un immoble, mostrar-ho i explicar-ho de la manera més entenedora possible. Però això no vol dir que siguem gent avorrida, distant. Per molt que ens veieu amb guants i bata blanca, el respecte ens l’hem de guanyar fent bé la feina, que en aquest cas significa que tot el que mostrem als museus, s’entengui i sigui culturalment rendible. En aquests casos la rendibilitat principal serà que tots i cadascun de nosaltres com a visitants, en treguem un profit.
Això no treu que ens haguem d’enfrontar amb situacions aparentment xocants, divertides, o que haguem d’explicar – sobretot en els museus d’etnologia -, objectes o conceptes que poden donar una certa sensació de frivolitat, de banalitat, d’intranscendència. Però no és així. Perquè tot el que expliquem està relacionat amb les formes de vida passades o presents de les persones i tot, tot té una explicació seriosa per xocant que sembli.
Com l’objecte d’avui. No us espanteu, però avui parlarem una mica de culs… Be, d’uns objectes que es posen als culs… Em sembla que cada segon que passa m’ho complico més. No… no us espanteu!
Es tracta de la rabasta, altrament anomenada tafarra, retranga o, en castellà, ataharre. Potser alguns de vosaltres el coneixeu. Aquest modest estri, forma part de l’equipament necessari per a un cavall o mula que dugui sella o albarda per a la càrrega. És una banda ampla i corbada, generalment de cuir, cànem o espart que es subjecta per les seves puntes a les vores laterals i posteriors de la sella o albarda, envolta les anques de la cavalleria i serveix per impedir que la muntura o l’aparell es desplacin cap endavant. I això ho fa passant per sota de la cua, literalment pel cul de l’animal. Ja està dit! Com ho haguéssiu dit vosaltres? Ho podia explicar més alt però no més clar. Potser hagués pogut explicar-ho d’una altra manera però segur, més avorrida.
I què els passa a les rabastes o tafarres del Museu Etnològic de Barcelona? Doncs que algunes no són de cuir, ni cànem, ni espart. Són de fusta. Procedeixen de Castellciutat, antic municipi actualment agregat al de la Seu d’Urgell, de la Pobla de Segur al Pallars Jussà i de l’Areny de Noguera a la Ribagorça. I tenen la peculiaritat de que són vigarrades! Recordeu? Sorprèn que un estri d’aquestes característiques, fent una feina tan humil encara que efectiva, pugui estar tan treballat ja que a més, són tintats en negre per tal que el treball del dibuix tallat amb gúbia sigui molt més visible. Potser per encàrrec dels propietaris de les cavalleries per distingir-se dels altres? O, caprici dels basters com en Marian Rafel Boixareu, de Cal Tano a la Pobla de Segur, baster per tradició familiar l’any 1949? Algun tret valuós tenen aquests motius decoratius de les rabastes que els fa destacar com a objecte de museu. Caldrà encetar una nova investigació per acabar d’aclarir-ho.
L’ofici de baster, del baster dedicat a les bèsties de càrrega, com tants altres oficis, està desapareixent del nostre entorn deixant només la seva empremta en museus com l’Etnològic on intentem preservar-los de l’oblit. Perquè és la nostra feina, la nostra responsabilitat, el nostre deure.