La religiositat també és cultura popular
Les manifestacions populars de religiositat o devoció pateixen una mena de marginació quan es tracta la cultura popular. Són, malgrat tot, expressions que, paral·lelament però fins i tot al marge de l’activitat litúrgica institucional de l’Església catòlica, existeixen i coexisteixen a la nostra societat. I no es poden obviar.
Malauradament, la idea que predomina al voltant d’aquest tipus de cultura popular ha estat contaminada pel record del passat associat a la connivència del poder eclesiàstic amb el règim dictatorial franquista. De manera semblant, allò que s’associa a la religiositat pot considerar-se com un aspecte propi d’altres generacions, de gent ancorada al passat i, especialment, d’una manera de fer carrinclona i desfasada.
El sentiment, la fe, o la creença vers el Transcendent, expressat a través de la veneració d’imatges marianes o representacions de sants, mereix un respecte més enllà dels prejudicis que ens pugui inspirar aquest fet segons les nostres conviccions personals. La participació en una processó, en el ritual de besada del reliquiari d’un sant o, simplement, la presència silenciosa a un acte religiós no indica cap altra voluntat que aquella que és, individualment i lliurement, expressada.
Actualment subsisteixen tradicions, d’arrel plenament religiosa, que sobreviuen gràcies a l’interès i la voluntat (o la fe, si es vol) de gent anònima. Les capelletes de visita domiciliària encara passen en gran part de les poblacions del nostre país, casa per casa, teixint uns fils invisibles de devoció. Els veïns, un cop l’any, encara es troben davant d’algunes capelletes de carrer per resar el rosari i cantar els goigs dedicats al sant, santa o marededéu representats en un edifici proper. Centenars (o milers) d’espelmes s’encenen diàriament a les ermites i a les capelles escampades pel nostre paisatge rural i urbà. Desenes d’exvots, en les seves més diverses formes (des de les anatòmiques a una fotografia o simple text escrit en un tros de full), es dipositen cada mes en les esglesioles del país, en senyal de fer un prec o en acció de gràcies. Igualment, se segueixen celebrant una gran quantitat d’aplecs que reuneixen, en dates assenyalades, amics i amigues que durant l’any resten distants i subjectes a la seva vida quotidiana.
El gest pietós que fa qualsevol devot o devota és ben lluny d’ideologies que volem tenir ben oblidades; en canvi, són el reflex d’una cultura adquirida, absorbida i assumida al llarg dels temps i que prové de generacions que ens i els han precedit.
Aquestes expressions no es mereixen la consideració de cultura popular?
Amb voluntat d’aconseguir-ho, us volem acompanyar des d’aquesta secció anomenada Devocioteca.
