L’almorratxa

L’almorratxa

A l’hora d’explicar l’objecte d’avui he recordat el comentari d’un company del museu. Parlant de la sonoritat dels mots, ens deia que, per exemple, el mot ocell que en anglès era bird, en francès oiseau i en italià ucello, tenien una sonoritat que convidava a imaginar-se quelcom que volava. Us convido a provar-ho a casa: bird, oiseau, ucello… Però que en castellà, deia, pájaro no volava.

És semblant al que em passa amb el mot de l’objecte d’avui. Tot i que almorratxa no sigui un mot especialment lleuger ni transmet sensació de fragilitat, en castellà “almarraja”, és que ni en somnis, però vaja, aquesta és una opinió personal. I bé, ja sabeu de què us vull parlar avui: de l’almorratxa. És un mot que ve de l’àrab الموراتسا i que a Catalunya es continua anomenant de la mateixa manera que en àrab.

Potser ja sabeu que és una almorratxa o potser n’heu vist i no sabíeu com se’n deia d’aquell recipient. Per això he pensat d’explicar-vos-ho.

És un recipient de vidre bufat, però també pot ser de terrissa i de vegades de metall, com una ampolla en forma de globus en què la part inferior és més estreta fins al punt que algunes no tenen base i acaben en una bola de vidre i d’altres tenen una base plana com una copa, que permet posar-les a peu dret. Del cos de l’almorratxa en surten uns petits brocs en sentit vertical. Les de vidre, poden estar decorades amb fils de vidre blanc, anomenats lacticinis o amb fils de vidre d’altres colors, especialment el blau.

De fet, l’artesania del vidre bufat l’hem heretat dels vidriers de l’actual Síria que al seu torn seguien les tècniques que els fenicis ja coneixien. És sabut que a casa nostra hi ha referències de les almorratxes des del segle XIV, que aleshores eren importades de Damasc. I està documentat que des del segle XVI, els vidriers de Barcelona i Mataró elaboraven almorratxes que venien arreu. Però va ser al segle XVIII quan van popularitzar-se. Tant és així que l’almorratxa, juntament amb el porró també de vidre, són considerats objectes autòctons de Catalunya. A Venècia, hi havia una gran demanda de les almorratxes fetes a casa nostra. En un inventari del 1564 d’objectes pertanyents a Felip II, entre les copes venecianes hi figuren quatre flascons d’almorratxes de mida petita. I també apareixen en l’aixovar personal de Carles I durant el seu retir al monestir de Yuste.

En el llibre que du per títol “Historia general de los hechos de los castellanos en las islas y tierra firme del mar océano” escrit per encàrrec del rei Felip III l’any 1600, per “Antonio de Herrera coronista de su magestad”, es fa un relat del que va succeir el 1492 en la expedició del “Almirante Cristobal Colon” on obsequíen al qui consideren Rey de la Isla La Española de la següent manera: “El Almirante dio al Rey un arambel que tenia colgado cabe su cama, porque echó de ver que le agradava, y una cuentas de ambar que tenia al cuello, unos çapatos colorados, y un Almarraja de agua de Azahar con que se holgó mucho”.

Inicialment s’usaven per perfumar estances però també tal com Fra Valentí Serra de Manresa, col·laborador del Fes ta Festa amb “Els remeis de l’Ermità” en un dels seus treballs, diu que per a eliminar els àcars de les hortalisses i altres plantes dels horts,Els antics frares solien eliminar aquests insectes tan petits amb la maceració, una mica fermentada, d’aigua amb pells de ceba vermella que, un cop colada, era ruixada amb una almorratxa, a tall de polvoritzador, sobre les plantes afectades”.

Amb el temps, les almorratxes es van incorporar a moltes celebracions i danses tradicionals del nostre país. Joan Amades, al Costumari Català, fa esment de les almorratxes en tots i cadascun dels cinc volums, al referir-se a diferents festes i danses que durant tot l’any se celebren a Catalunya, tant de les que va ser testimoni com de les que va documentar i ja havien deixat de ballar-se. No les anomenaré totes perquè seria molt llarg però la Gala de Campdevànol, el ball dels Pabordes de Sant Joan de les Abadesses, els Macips d’Arenys de Mar, el Ball de l’Almorratxa de Gironella o la Dansa de les Morratxes de Lloret de Mar son molt bons exemples que encara perduren i de les que Amades, essent Conservador de l’antic Museo de Indústrias y Artes Populares en la dècada dels anys 1940-50, va documentar i va encarregar reportatges fotogràfics, on apareixen les almorratxes. I aquests reportatges són al museu.

L’habitual a les danses era que amb l’almorratxa, també anomenada “aigua-roser” es ruixés amb l’aigua perfumada anomenada aigua-ros a les donzelles que escollien els pabordes però també n’hi havia que, en acabar la dansa, tiraven enmig dels balladors una almorratxa que es trencava i escampava l’aigua olorosa per tot.

Com no podia ser d’altra manera, els noms varien d’un lloc a l’altre del país. El Diccionari Català Valencià Balear d’Alcover i Moll dóna a l’almorratxa les variants almaraixa, almaratxa, almarratja, almarratxa, marraixa, marratxa o borratxa. A la nostra literatura també hi ha referències a l’almorratxa. És el cas de “Canigó” de Mossèn Cinto on, al seu cant sisé diu…

Apar una almorratxa descomunal que vessa
per sos cinc brocs de vidre cinc rius d’aigües d’olors;
l’aixeca entre eixes cimes Pirene gegantessa
com quan, dintre la plaça, dansant la pabordessa
arruixa als balladors.

O també, més recentment, Maria-Mercè Marçal, en el poema “Si en mirar-te les ungles…” del seu primer llibre de poemes “Cau de lluna” diu…

mentre músics antics
engeguin la sardana,
polques i rigodons
i el ball de l’almorratxa,
i tots saltin de ple
la foguera joana.

Així doncs, al museu n’hi ha unes quantes d’almorratxes tant amb peu com sense, anomenades ‘almorratxes maneres’, alguna d’elles amb lacticinis i també amb cintes de colors com era l’habitual. I així acabo avui, amb un ruixat virtual d’aigua-ros per a tots vosaltres.