Les esposalles
Les esposalles esdevé un llibre de costums i creences que Joan Amades va etiquetar l’any 1934 amb el número XXII de la col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars i que, més endavant, el 2003, reimprimiria en format facsímil l’Associació Cultural Joan Amades amb edicions El Mèdol afegint un text introductori de Josefina Roma on recalca que: L’obra no tracta de tot Catalunya, sinó només dels indrets i poblacions dels quals posseeix dades, encara que l’encapçalament general dóna unitat al territori. La disposició dels diferents apartats ens porta a pensar en una universalitat dels fenòmens, encara que no n’esmenti l’abast, de manera que sembla inferir-se que si en altres indrets no hi ha el costum que cita, és perquè ja ha desaparegut. Seria bo, i en certa manera un homenatge a l’obra de Joan Amades, continuar l’estudi, tot incidint en profunditat sobre les zones esmentades en cada moment, per poder fer una anàlisi completa de l’abast de les seves descripcions.
![](https://s3.eu-west-1.amazonaws.com/festafesta.net/wp-content/uploads/2023/12/110-les-esposalles-300x225.jpg)
Dit això, un dels personatges que recull el folklorista en el llibre és l’Abat dels boigs del qual explica que: “També era anomenat Pare dels boigs. Aquest personatge entre altres feines tenia l’obligació de concórrer a tots els casaments i bateigs que se celebraven a la població i en el seu terme. Aquest càrrec era ostentat pel darrer casat de l’any, que l’exercia tota l’anualitat següent. Era inapel·lable i intransferible. La darrera nit de l’any el càrrec era transferit a aquell a qui per dret tocava. L’abat sortint es presentava a casa de l’entrant; tenien obligació d’acompanyar-lo els casats durant l’any; també n’hi podien anar altres. Solemnialment transferia el càrrec, simbolitzat en una grossa banya, que era la insígnia i l’atribut de l’apòcrifa confraria de Sant Corneli, integrada per tots els casats, de la qual era abat el personatge de qui parlem. Sovint hom feia combinacions i procurava que fos un o un altre el darrer a casar-se durant un any; un casament era avançat o retardat a l’objecte que el càrrec recaigués en una persona que tingués caràcter a propòsit. En alguns casos el càrrec resultava carregós, com en els casaments i en els bateigs, car l’abat venia obligat a presidir la comitiva tocant un instrument, i quan no en sabia havia de llogar un músic que suplís el seu defecte, el qual havia de pagar de la seva butxaca.
L’abat dels boigs vestia capa o gambeto i barret de cresta; portava al coll un collaret fet amb culleres i forquilles de fusta o amb petites banyes; a la cintura, un cenyidor ple d’esquelles, campanes i cascavells, i mai no desemparava la banya, símbol del càrrec. De vegades se la posaven com clavada enmig del front, a tall d’unicorn, i d’altres en duien dues de lligades al cap, una a cada costat de la testa, com un boc o marrà. Si el qui ostentava el càrrec era lleuger i saltador, sovint es lliurava a saltar i a botar; produïa un gran xivarri amb el collaret i les esquelles del cenyidor. La seva missió era armar gresca i organitzar la broma; obria la marxa del seguici de la núvia, i durant l’àpat ocupava el cap de taula més lluny dels nuvis i des d’allí armava la tabola. De tarda armava la batalla de confits o fruita seca, capitanejant la colla del nuvi i contra la núvia i els seus. També era l’encarregat d’organitzar el ball i aparellar el jovent, unes vegades de manera hàbil, reunint les parelles entre les quals més simpatia pugui haver-hi per veure si es pot donar compliment al vell refrany: D’un casament, en surt un altre, altres vegades feia aparellaments desiguals per donar lloc a major bullícia. L’autoritat de l’abat dels boigs era suprema i calia fer el que ell deia.”