L’estany estrellat (sardana)
Honorat Vilamanyà i Serrat
El protagonista del Clàssics de Cobla d’avui és un compositor d’aquells que assoliren amb les seves obres una personalitat i un estil molt fàcil de reconèixer. Una facultat realment preuada entre els creadors. Nascut a Ripoll, el 30 de novembre de 1905, Honorat Vilamanyà realitzà una activitat docent molt remarcable a la comarca ripollesa i també a altres poblacions com Vic, Olot i Mataró, on es traslladà a viure uns deu anys abans de la seva mort. Vilamanyà moria a Barcelona el 29 de desembre de 1963.
Era cosí del compositor Ramon Serrat de qui rebé les primeres lliçons d’harmonia, i les de violí del mestre Eduard Toldrà. A Ripoll fundà la cobla orquestra Serratins i dirigí l’Orfeó de Ripoll. De 1951 a 1953, instal·lat a Olot, dirigí també l’Orfeó Olotí. A partir de 1954 fou nomenat director de la Banda de Música de Mataró i de la massa coral de la Sala Cabanyes, on obtingueren considerable prestigi les representacions de la Passió i els Pastorets.
Home nerviós i de caràcter impetuós, temperament que es reflecteix clarament en la seva música, a més d’una accentuada tendència a la descripció, molt apreciable en la seva obra per a cobla, Fulls pirinencs, estrenada l’any abans de la seva mort.
Cultivà diferents gèneres musicals: música simfònica, de cambra, coral, lírica, teatre infantil, ballet, etc.. El punt més alt de la seva producció cal considerar-lo en l’obra simfònica Gnoms de la Maladeta, estrenada al Palau de la Música Catalana amb gran èxit per l’Orquestra Municipal de Barcelona, sota la direcció d’Eduard Toldrà el 1956.
Entre les seves sardanes en destacaríem algunes de caire expressament popular, com la conegudíssima “Rampellada a les tres taules”. Però les seves obres s’interpreten majoritàriament en les sales de concert. Destaquem alguns títols com “El vaixell il·luminat”, “Ripoll vila comtal”, “Joguets de fira”, Vallcebre” o la que em triat per l’espai d’avui: “L’estany estrellat”.
En aquesta sardana, Vilamanyà ens planteja uns curts molt originals i innovadors per l’època: uns curts en forma de cànon que exposa la tenora sola, respon el fiscorn i a poc a poc, va incorporant instruments fins un tutti final brillant i alegre Als llargs, una sèrie de passatges de marcada voluntat descriptiva, ens aboquen a un cant de tenora dolç i inspirat. Un cant que re-exposarà en el tutti final, fent-hi sonar a l’hora el tema del cànon dels curts en un perfecte contrapunt. La sardana acaba amb una petita coda també molt original.
Avui l’escoltarem amb la versió que enregistrà l’any 2004 la Cobla de Cambra de Catalunya.
“L’estany estrellat”, d’Honorat Vilamanyà
