Lluís Llach – “Que feliç era mare”
Càpsula número 53
Avui comencem recapitulant una mica. Recordem que el gener del 1959 Lluís Serrahima, impulsat per Josep Benet, publica el manifest “Ens calen cançons d’ara” a la revista Germinàbit editada per l’Abadia de Montserrat, on esperona els músics i a la societat, fent un clam a favor d’una cançó catalana que abasti tots els espais i estils de la música feta al país. D’allí, en converses amb Miquel Porter, sorgeix la idea de crear un grup versàtil i obert de cantautors, que acabarà dient-se Els Setze Jutges, al que, des del 1961 s’hi van incorporant alguns dels homes i dones de la Nova Cançó, fins que el 1967 culmina la configuració dels Jutges amb l’arribada del seu component 16è: El protagonista de la nostra càpsula d’avui, Lluís Llach. Nascut a Girona i educat a Verges, Llach arriba a la ciutat de Barcelona amb 17 anys, per estudiar enginyeria, sense haver-se plantejat escriure cançons, però sí amb un profund interès per compondre música. Per les circumstàncies del moment i del destí, acaba incorporant-se a Els Setze Jutges un parell d’any més tard. Tot comença a la Cova del Drac.
“Un amic me va fer anar a la Cova del Drac perquè deia que allà feien unes proves per cantar i tot això. Jo no tenia cançons i hi vaig anar amb una estructura de blues i vaig improvisar amb la veu. Vaig cantar una mica a l’estil del gospel negre. Me varen gravar en una cinta i al cap d’un temps em varen dir d’una casa de discos relacionada amb la Cova del Drac, Concèntric, que si m’agradaria cantar. En principi se’m va proposar de cantar cançons d’altres, perquè jo no havia dit que feia cançons. El Josep Maria Espinàs em va proposar fer Jacques Brel o Joan Báez. Jo vaig dir que si em donaven una setmana, miraria de compondre una mica, a veure si em sortia. Jo ja havia fet músiques però mai lletres, i em vaig tancar amb un bolígraf i vinga… En vaig fer sis o set. A partir d’allà, va semblar que sí els interessava fer un disc i abans em van dir si volia entrar a Els Setze Jutges, que em farien una prova. Vaig anar a la Cova del Drac. Em varen sentir i em donaren la benedicció. I ja està”
Aquell jove Llach considera que cantar en català i posar-se al servei de la cultura catalana, en temps de Franco, ja és una actitud política molt radical. Els cantants en català representen i substitueixen tota la cultura que no es pot fer, com el cinema, la televisió, la premsa, el teatre i fins i tot la política. Ben aviat Lluís Llach esdevé tot un referent musical, intel·lectual i polític dels darrers anys de la lluita antifranquista. La seva Estaca s’ha convertit en tot un himne reconegut a nivell internacional, i gran part de les seves cançons han estat i són seguides i taral·lejades, com a mínim, per tres generacions, sinó quatre. Però avui fem un viatge a les arrels. Al Fes ta festa torna una de les cançons del disc primer de Lluís Llach publicat per la discogràfica Concèntric el 1968, després de la seva incorporació a Els Setge Jutges. Que feliç era mare. Avui sí que hem arribat a la culminació del projecte d’Els Setze Jutges, amb la incorporació de Lluís Llach, però la crònica de la Nova Cançó hem convingut que no és només la dels Jutges, així que les cançons que tornen continuaran al Fes ta festa, amb tot el seguit de músics i cantautors que han configurat els seus inicis i la seva història.
