Motlle de sucre

M’acabo d’adonar que explicar-vos un ‘motlle de sucre’ dels que hi ha al museu no és una tasca massa fàcil.  Entenc que us hauria de comentar moltes, moltes coses per tal que us féssiu càrrec del tipus d’objecte que és i el que representa i potser no tinc prou espai ni temps. Intentaré fer una síntesi per tal que escolteu el màxim d’informació sobre els motlles de sucre, nom pel qual es coneixen aquests estris, que al meu parer s’haurien d‘anomenar ‘motlles per al sucre’. No és un objecte massa vist ni sentit o sigui que em poso a la feina, que aquí comencen els “intríngulis”.

La canya de sucre “Saccharum officinarum”, antigament anomenada canyamel,  és la principal matèria primera de l’origen del sucre. I és de la qual es coneixen les referències històriques més antigues, que es remunten a gairebé 5000 anys enrere. Se sap que des del segle VI aC es coneix l’extracció de sucre de canya a la Xina i que la primera persona d’Occident que va provar el gust de la canya de sucre, al segle IV abans de Crist, va ser Alexandre el Gran, al qual s’atribueix la frase: “existeix una classe de canya que produeix mel sense les abelles”. Amb tot, a la Península Ibèrica no va arribar fins l’edat mitjana que des de l’Índia i Egipte, es va expandir a la Mediterrània pel sud d’Europa i el nord d’Àfrica.

I ara, semblarà que canviï de tema però ja veureu que al final, tot lliga… seguim!

L’Antic Hospital de la Santa Creu al carrer de l’Hospital, al Raval de Barcelona, té el seu origen en la fusió el 1401, dels sis hospitals que llavors hi havia a Barcelona. En la seva construcció, seguint les pautes de l’època de l’anomenat estil gòtic, es volia aconseguir el màxim de lleugeresa estructural a més del màxim de lluminositat. Per construir els sostres i les teulades, s’utilitzava un procediment que consistia en reomplir l’espai que quedava entre la teulada i les voltes en el que s’anomena “els carcanyols”, no amb materials de construcció sinó amb material ceràmic, habitualment de terrissa defectuosa dels terrissaires de l’entorn. Eren gerres, escudelles i càntirs però si calia, també s’utilitzava terrissa diversa o inservible. Aquest procediment, a més d’ alleugerir el pes de l’estructura, afavoria l’acústica de les esglésies i les grans sales.

Així doncs, quan als anys 30 del passat segle XX es fa una de les últimes restauracions del complex d’edificis de l’antic Hospital de la Santa Creu per adequar-lo a ser, entre d’altres la Biblioteca de Catalunya, en intervenir a les voltes es troben centenars de gerres de diversos tipus a més d’atuells variats que, per la quantitat considerable, es dipositen a diversos llocs on hi havia espai disponible. Als magatzems de l’antic Museu d’Art de Catalunya actual MNAC, al Museu d’Història de la Ciutat i també al Poble Espanyol de Barcelona, en els espais on anys després, el 1942, es crearia el Museo de Indústrias y Artes Populares, ancestre de l’actual Museu Etnològic i de Cultures del Món.

A  l’hora de revisar aquestes col·leccions ubicades al museu, al Poble Espanyol, ens vàrem trobar com a terrisa de voltes entre molts d’altres, els atuells que comento avui: els motlles per a sucre. I així, tornem a parar al nostre secret.

L’elaboració del sucre, més enllà de les tasques de recol·lecció i de tallar i triturar la canya, comportava un procés de refinat i una sèrie de processos d’ebullició i filtrat que finalment s’abocava en un gran nombre de motlles cònics invertits. Aquests motlles, que normalment eren de terrissa, són els motlles per a sucre que hi ha al museu.

Tenien l’interior preparat per a que el sobrant de tot el procés d’ebullició i filtrat de la matèria prima, la canya, llisquès cap al fons, com un con invertit, on tenia un forat en la part baixa. Després d’un temps d’assecat, en quedava el sucre amb la forma de l’interior del motlle, l’anomenat “pa de sucre”, que havia de trencar-se amb uns martells pensats per aquesta feina.

Al Marroc, lloc on el pa de sucre és tradicional encara, tenen uns martells de llautó treballat anomenats “deggada”, especialment usats per a trencar el pa de sucre a l’hora de prendre el te.

I així, trencar el pa de sucre fet amb els motlles de sucre per endolcir qualsevol menja, a Europa es feia fins a 1843 quan un suís, Jakub Kryštof, com a alternativa als pans de sucre, va patentar els terrossos de sucre… D’això només fa 180 anys! Des d’aquell moment els motlles, que també s’havien fabricat de ferro, van anar desapareixent per donar pas a una manufactura més mecanitzada i menys feixuga per a totohom. L’altra alternativa actual, els coneguts sobres de sucre que avui utilitzem, tampoc existien fins que el 1947 Benjamin Eisenstadt, un advocat arruinat per la crisi de 1929, va tenir la idea d’envasar el sucre molt en sobres individuals… fa només 76 anys!

Acabo amb una inevitable referència al pa de sucre que segurament us és més familiar i que justament no és fet amb un motlle per a sucre: El turó mundialment conegut que hi ha a la ciutat de Rio de Janeiro, un dels principals reclams turístics de la ciutat. Segons la teoria més acceptada, aquest turó s’anomena així degut a què els primers exploradors portuguesos que van arribar a l’actual Rio de Janeiro el 1502 van anomenar Pa de Sucre al dit turó, degut a la seva semblança amb un con o motlle de pa de sucre. Però alguns consideren que el nom en realitat deriva de “Pau-nh-acuqua” que significa “l’alt turó” en la llengua de Tupi-guaraní usada pels indígenes tamoios.

I per alleugerir el final, aquí va un poema d’en Miquel Martí i Pol sobre el pa amb oli i sucre…

Pa amb oli i sucre,
quina pensada
per donar gust
a la mainada

La llesca s’unta
amb el setrill
però amb molt de compte
que hi ha perill.

Després el sucre
ben escampat
que tot en quedi
ben impregnat.

I, apa, a menjar-se’l,
que res no hi ha
més agradable
de mastegar.