Olympia, la revista del Club Sportiu Catalunya

Entre juny i novembre de 1926, el Club Sportiu Catalunya, ubicat al c. de l’Hospital, 131 de Barcelona, va editar amb periodicitat mensual la revista Olympia, on Joan Amades arribar a intervenir en cadascun dels 6 números publicats escrivint sobre: Les Cançons Populars Catalanes.

L’estructura dels articles, que l’autor signarà, esdevé un calc de la secció que, a la vegada, des de l’any 1918 al 1934, es va anar fent a la revista Excursions de l’Ateneu Enciclopèdic Popular en la qual, conjuntament amb altres col·laboradors, divulgaran peces de tradició musical en un format llaminer. És a dir, combinant: una il·lustració, el títol de la composició, un fragment de partitura, la reproducció de la lletra i, per acabar, un comentari sobre la peça seguint a la vegada les pautes que Aureli Capmany tindria present en el recull: Cançoner Popular (1901-1913).

Els 6 temes que Amades exposa són: La Sileta; Don Joan i Don Ramon; L’Hostal de la Peira; l’Angeleta; Don Bertran i Donya Maria i, com a mostra, L’espingueri gueri gueri on diu que: “Vetaqui una cançó de caient humorístic, ben graciosa i de sentit bastant original. El tema dels casoris extravagants i excèntrics és molt preferit de la Mussa popular, que molt sovint els emplea com a tema de les seves produccions.

L’humorisme del poble no té límit i quan es posa a exagerar és d’una agudesa punxant i mortificadora quan ridiculitza, així com d’una super-abundància de ponderació quan parla en lloança. No ens parla del físic de la núvia filla de l’Espingueri, però devia ésser bastant poc acceptable quan s’hagué de conformar en prendre de marit un personatge de pintura tan contrafeta com la del galant que ens pinta la cançó, i quant el seu pare per poder-la casar va tenir de portar-la a la fira com si es tractés d’una mula o una somera. Si de caient extraordinària és l’estètica física dels nuvis, el que és el dot donat a la núvia no es queda pas gens enrera en importància, bé diu el mateix poble que a tot senyor, tot honor. També resulta d’una importància ben extraordinària l’àpat celebrat amb motiu de les noces. Segurament d’àpat de boca com aquest no se’n deu haver vist cap d’altre. No es pot negar que devia ésser molt suculent i que el cop va tenir una original pensada en triar el menú.

La present cançó no es troba en el romanceril català del mestre  Milà i Fontanals, i en Pelai Briz la cita en un dels pròlecs de les cançons de la terra però no la publica. El meu amic, en Sebastià Giralt, va publicar-ne una variant literària en la revista “Excursions”, orgue de la secció d’excursions de l’Ateneu Enciclopèdic Popular d’aquesta ciutat. La lletra de la present és bastant diferent de la publicada per l’amic Giralt, la melodia difereix molt poc d’aquella.

És cançó molt adequada per a ésser cantada en colla, tant pel caient humorístic de la lletra que sempre predisposa a l’alegria com pel senzill de la seva melodia, que fa que els que no coneguin la lletra de la cançó fàcilment és puguin agafar a la rescobla puix que la melodia fàcilment és queda a l’orella.

La melodia és d’escàs valor musical i és bastant monòtona i de caire molt poc modulat. La lletra sembla donar la sensació de no estar completa, puix sembla com si no acabi i que degui mancar-hi algun passatge que dongui al casori un major complement, però ni l’amic Giralt ni jo hem trobat més que el que publiquem”.

Per cert, aquest i els altres temes publicats a la revista Olympia, Amades els recopila en un quadern que es conserva en la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

L’Espingueri té una filla
que és més negra que el carbó.

L’Espingueri gueri gueri,
l’Espingueri gueri got;
l’Espingueri gueri gueri,
l’Espingueri gueri got.

Ell be prou que vol casar-la,
ningú li ha volguda, no.

Ja la porta a la fira,
a la fira de Masnou.

Tota la gent se la mira,
ganyotes li fa tothom.

Passa un xato, guenyo i manco
geperut i cama tort. – 

Jo bé prou m’hi casaria
si li dàveu un bon dot. –

Per faldilles una sàrria,
per camisa un sarriot.

Per sabates una teula,
per mitges un cabaçot.

Per cintetes una corda,
per manto un mal sacot.

Per corona un forc de sebes,
per flor de sar un allot.-

Unes bodes volem fer-ne
que se’n parli a tot el món.

A l’església desseguida,
abans no surti el rector.

Vàren agafar una mosca
I la vàren rostî al foc.

La núvia és menja les ales,
el nuvi el caparrot.

La demés gent de la boda,
és van menjar l’altre tros.