Picacanyes

Una de les característiques que defineixen a l’etnologia és la comparació. Entre diferents cultures, entre els diversos objectes que formen part de la vida dels essers humans de les diferents cultures que s’estudiin. Aquesta, és una de les tasques que es desenvolupen en un museu etnològic.

D’altra banda hi ha un gran desconeixement del que hom es pot trobar en un museu etnològic. Per acabar-ho d’adobar, no tots els museus que tenen com a disciplina l’etnologia tenen els mateixos paràmetres de treball. N’hi ha que conserven  i gestionen el patrimoni relacionat amb la vida domèstica, privada, comunitària, en relació al treball o a les creences en un àmbit local o més proper al seu territori, altres amb un enfoc més artístic dels objectes, n’hi ha de centrats en una temàtica concreta (la pagesia, els càntirs, el suro, per exemple), i altres amb una vocació més amplia que recullen objectes molt diversos i de molt diverses procedències i conserven objectes que depassen les fronteres, el país o el continent on és el museu. I sovint, com no, hi ha trovalles que ens poden sorprendre.

Aquest és el cas del Museu Etnològic de Barcelona amb objectes  provinents dels cinc continents.  D’entre els milers d’objectes n’he escollit un que sorpren per la seva sezillesa: és un modest instrument musical dels classificats com a idiòfons, que sovint l’hem definit com a un “instrument popular català”. De fet, els que tenim al museu, són fets i adquirits a Catalunya. Del Pallars concretament. Més català impossible. Però quan un s’endinsa en la comparació i recerca d’informació van apareixent les sorpreses.

L’instrument, és fet amb un tros de canya de les que hi ha a les rieres (Arundo donax, de nom científic) d’uns 40 centímetres i ha de tenir un mínim de tres nusos. Per  fer-ne un cal tallar la canya verticalment per la meitat amb una navalla, menys l’últim tros. En l’última part tallada, cal fer amb cura, una mossa. Per últim cal suavitzar les vores tallades amb un paper de vidre. Caldrà aleshores practicar per aconseguir els ritmes que desitgem. Aquesta canya sembla ser originària d’Asia, i ha colonitzat des d’antic en els rius i sèquies de l’àrea mediterrània, el nord d’Àfrica i Amèrica. Es inclosa en la llista de les 100 especies exòtiques invasores més nocives del món.

 

Aquest instrument popular i tradicional “català” s’utilitzava i s’utilitza per acompanyar cançons nadalenques, a les caramelles i també al Carnestoltes. Era costum molt arrelat durant el mes de maig que els fadrins fessin albades a les noies, que després les cantaven a peu de finestra. I sovint s’acompanyaven amb instruments senzills com el picacanyes amb una sonoritat soprenent. En certs indrets, també es feia servir per espantar ocells.
Però fixeu-vos una miqueta en la catalanitat de l’instrument:

Al Principat,  l’anomenem “picacanyes”, “picacanya” o “castanyoles de canya”.

A les Illes Canàries, l’anomenen “caña rajada”, que en altres temps era molt utilitzada al folclore canari on també és coneguda com a “caña rociera” o “caña gitana”. Als col·legis de Fuerteventura n’imparteixen desde fa anys tallers de confecció i toc.

A les Illes Balears, també, l’anomenen  “castanyeta de canya”.

A València, el mateix instrument tradicional reb el nom de “canya badá” o “Xitxarra”.

A Euskadi que el tenen també com a instrument tradicional se l’anomena “kainabera”.

A Múrcia, aquest instrument tradicional de l’horta murciana l’anomenen “castañeta”.

A Andalusía, és la coneguda “caña rociera” que sovint duu afegits uns picarols.

Així mateix, a l’Aragó l’anomenen “cañoto”, “cañera” o “caña tronzada”. No podia ser menys ja que tenen una ciutat que duu el nom de la matèria principal: Alcanyís. El seu nom ve de l’árab Al-Qannis, que significa “les canyes” o “els canyissos“, molt abundants en la ribera del ríu Guadalope que rodeja amb un meandre la ciutat.

Els bruixots de diferents pobles africans tracten de provocar la pluja imitant-la i reproduint artificialment els núvols i la tempesta, amb el so de canyes esberlades que, segons creuen, atreuen els núvols…Bé podria ser que originàriament tingués a veure amb aquestes pràctiques màgiques per fer ploure!

I això només és un gra de sorra entre les coses que ens son comuns. Però ens agrada tant mirar-nos el melic…!