Reescriure la història
Com ja he comentat en alguna ocasió, en els darrers mesos em trobo immers en la redacció del llibre sobre la presència de la sardana a Barcelona que m’ha encarregat l’organització de la Capitalitat de la Sardana 2014. Potser per això, pel grau d’immersió que pateixo, no sé parlar d’altra cosa. I potser també pel mateix motiu LA COLUMNA d’avui va d’aquest tema.
L’assumpte que m’ha ocupat els darrers dies versa sobre els Concursos de cobles celebrats a Barcelona a primers del Segle XX. Pel que he pogut trobar, tot i que la gent no tenia televisió, el tema dels concursos es seguia amb molta intensitat; com ara es fa amb els “Oh happy day” o “La voz kids”. Una veritable febre amb un públic apassionat amb la competició.
Sóc conscient que amb els mitjans d’informació que disposo en l’actualitat, compto amb un gran avantatge sobre els meus predecessors. M’intento imaginar la dificultat per aconseguir dades concretes de fets i esdeveniments: biblioteques, escrits, hemeroteques… Aparentment, si fa no fa, com jo ara. Però la gran comoditat és que jo hi puc accedir sense moure’m de casa. Quin invent això d’Internet. Me’n faig creus.
El problema és que m’he trobat amb informacions que contradiuen, o potser millor, complementen algunes de les asseveracions dels cronistes i escriptors que m’han precedit i en canvi, i pel respecte i admiració que els tributo, em resisteixo a reescriure una història que, d’alguna manera, ja estava bé. És com una espècie de traïció involuntària, forçada… En tot cas, vagi per davant la meva consideració i fascinació per la feina feta. Una altra gran ajuda.
Però jo us volia parlar de concursos de cobles i del que m’he trobat en aquesta temàtica en concret. Quan tothom estava d’acord que durant les Festes de la Mercè de l’any 1902 se celebra el primer, doncs no, ja el 1892, en les festes del quart centenari del descobriment d’Amèrica se’n va celebrar un altre. I el 1906 se’n convocà un de composició, amb un premi especial per a sardanes amb temes populars, fet que explica la proliferació de sardanes amb nom de cançons tradicionals en els anys posteriors. Ves que havien de fer els autors si no havien guanyat el concurs, llençar-les? Fins a cinc Testaments d’Amèlia en dos anys. En fi, una pila d’anècdotes i curiositats que em donarien per un altre llibre… o dos.
Però em vull fer ressò especialment de la notícia publicada sobre un concurs que se celebrà l’any 1907, anunciat com a “Concurso de coblas ampurdanesas” i en homenatge a Pep Ventura, concurs que guanyà la Principal de Peralada. A “La publicidad”, diario ilustrado, político, de anuncios, avisos y noticias, s’anunciava el concurs enmig d’altres dedicats a la hípica o a les regates de canoes i de vela i rem, denunciant i vaticinant que la suspensió del concurs d’esgrima convertiria les festes de maig en una “filfa”, malgrat s’haguessin afegit a la convocatòria els de cobles i sardanistes.
D’altra banda, en l’exemplar del dia 30 de juny del mateix diari s’anunciaven els premiats amb el següent text: 1º premio: La Principal de Peraleda, que tocó, además de la sardana obligada, la del maestro Serra “Recorte de una tarta”. En realitat es referia a la titulada “Records de ma terra” que l’autor de Peralada dedicà al poeta Joan Maragall. Medalla pel redactor. Ell sí que va reescriure la història. I de quina manera! Que us sembla: ho poso al llibre o no?