Som una noció?
No, no, no és una broma. O potser sí. De fet sí que ho és. Una gran broma en forma de musical o teatre amb música, o dieu-ho com vulgueu. Ja farà més de dos anys quan l’amic Xevi Capdevila em convidava a la pre-estrena d’un espectacle en el que hi intervenia com a músic-actor. L’autor era l’Òscar Orbezo, que juntament amb la Mariona Blanch i sota la direcció del Jordi Puntí, portaven a l’escena “Sóc una noció”, una història de Catalunya diferent, amb molt bon humor i una gran dosi de sàtira, que comptava amb en Xevi i amb un altre músic, l’Oriol Pidelaserra per completar un migrat però efectiu i espectacular elenc.
L’obra feia un repàs als fets més remarcables dels darrers deu segles de la nostra història i a l’escena i gràcies als polifacètics quatre artistes que omplien l’escenari, anaven desfilant personatges com Guifré “El Pilós” i Carles “El Calb”; Jaume I “El Conqueridor”, Serrallonga y Rocaguinarda, Rafel Skywalker y Casanova, dels Casanova de tota la vida; Dark Vader “Felip cinquè”, el Sr. Esteve…, tot ben assaonat amb música popular i sense oblidar els tòpics, com els peatges de les autopistes o les expressions més tradicionals de casa nostra. Un especial esment per l’excel·lent interpretació a dues gralles del clàssic de Josep Serra “El despertar d’un somni”.
L’obra, del tot recomanable, va residir unes setmanes al Club Capitol de la Rambla barcelonina i s’acabà l’aventura, com passa amb tantes i tantes obres teatrals de consum efímer destinades a l’oblit inexorable. Però aquest dimecres al matí, connectat a la plana de VilaWeb, l’he recordada molt i molt. Estava entretingut tot escoltant atentament les respostes d’alguns participants estrangers al MWC, el Mobile Word Congress, que se celebra aquests dies a Barcelona, a les preguntes en anglès del redactor, micròfon en ma, al respecte del procés que vivim aquest darrers temps a Catalunya.
A la pregunta de què pensaven del procés i les reivindicacions catalanes, la majoria defensaven el referèndum i el dret a votar i a decidir. Respostes òbvies al cap i a la fi. No coneixent els detalls del cas, una resposta en favor de la democràcia sempre queda bé. Només un espanyol en un anglès macarrònic i ranci negava la major, demanant que la decisió fos de tots els espanyols. Que pesats que són, Déu meu!
I, d’altra banda, davant la insistent invitació a pronunciar-se en el tema, no em sorprengué tampoc que molts refusessin la resposta al·legant desconeixement de causa. També ho trobo intel·ligent i lògic. No tenen la informació completa i així és difícil pronunciar-se. I per tant, no ho feien. Imagineu-vos doncs, com s’entén que hi vulguin ficar cullerada la resta d’habitants de la pell de brau. Ells no és que tinguin la informació incompleta, sinó que la tenen manipulada i tergiversada.
Us recomano de veritat que repasseu els dos vídeos del VilaWeb. No tenen desperdici. Sobretot la intervenció d’en Daniel de l’Índia o de la Radica dels Estats Units que descobreixen que Barcelona és la capital de Catalunya al bell mig de la conversa amb l’entrevistador. I això que aquests estan sempre connectats!
I a ells i a molts altres, estrangers d’allà enllà o estrangers d’aquí al costat, si encara fos en cartell, els recomanaria fervorosament anar al teatre a veure l’obra de l’Òscar Orbezo. Sobretot a tots aquells pels que encara no som ni una noció.
——————————————————————–
Una mostra:
