Vilanesca
El text comença fent referència a l’acte en el que s’enregistrà el video de la mateixa que podeu veure al nostre web.
El febrer de 2002, amb motiu del centenari dels Esbarts Dansaires, i per tal d’homenatjar-lo en una gala commemorativa, Eulàlia Blasi i la seva filla Lali Melo van tornar a posar en escena “Vilanesca”, una de les perles del coreògraf, estrenada el 8 d’octubre de 1966 al Teatre Romea, amb sobris figurins de Jordi Palà. La recordaven de dalt a baix, una peça calculada i implacable com un escac i mat, sobre la dansa per a piano núm. 4 d’Enric Granados. És una música evocadora, quasi volàtil, però amb un plantejament infantil: el compositor comet la gosadia magistral d’emocionar-nos progressivament, i no cansar-nos, amb el càndid recurs de repetir una melodia uns graus més amunt, fins a una octava superior… Mel·lo, però, no es va deixar atrapar per aquest música rotunda. La utilitzà com a trampolí per dir el que volia dir, amb tanta imaginació, o amb una inefable capacitat de capturar atmosferes sonores, que sembla que Granados li hagués tallat una música a mida de la intenció coreogràfica. I això és quelcom força excepcional en l’obra d’un coreògraf, qui, a diferència del mestre Cubeles, molt sovint volgué la música dòcil, il·lustració sonora dels moviments preexistents en la seva ment i en el seu cos.
“Vilanesca”, explicava Mel·lo, estava inspirada en els “Sis personatges a la recerca d’un autor” de Pirandello. Hi ha tres homes i tres dones, els punys closos que no els permeten d’encaixar, els braços rígids que no els permeten d’abraçar-se, les mirades que no es troben, i, de sobte, com un espasme rabiós, uns salts amb els braços estesos cap al zenit, com implorant que quelcom els alliberi de la buidor de la seva existència. Sis personatges revoltadament imbècils i desanimats, potser els primers personatges de la dansa catalana amb un perfil psicològic original, fora de l’arquetipus. I es repeteix enfadós el motiu melòdic mentre creix la seva exasperació sorda.“Vilanesca” és un retrat viu i anguniejat de la incomunicació. Una incomunicació genèrica que només es pot plasmar amb el llenguatge genèric i abstracte de la dansa.
I més coses. Considerada com a peça antològica en la història de la dansa catalana,
“Vilanesca” també és un exemple imperatiu de la mal·leabilitat de la dansa tradicional com a llenguatge que pot eixamplar els seus significats –ara mateix, per exemple, no se m’acut cap dansa de plaça, és a dir, bastida pel poble i per a l’animació del poble, que es fonamenti precisament en la incomunicació dels balladors. O una dansa tradicional on l’home i la dona ja no hagin de jugar el paper amable, convencional, del milhomes festejador i la dòcil diligent. Per segona vegada, a més –havia muntat abans uns “Preludis” per a dos nois i dues noies, amb música pianística de Mompou– Mel·lo presentava un esbart que ja no ballava, per força, al so de la cobla.
FRAGMENT DEL LLIBRE “PAPALLONES I ROELLES”, de Jordi Lara
EDICIONS DE 1984
———————————
El video de la dansa a L’Auditori.
Us reconamen aquest Especial Nydia sobre el coreògraf.
Programa Nydia Especial Salvador Mel·lo
———————————
Notes biogràfiques
Salvador Mel·lo i Nicola (Barcelona, 1931 – 2001)
Ballarí i coreògraf. Es va iniciar a la dansa tradicional catalana al Casal Catòlic de Sant Andreu del Palomar. El 1948 va ingressar a l’Esbart Verdaguer, que Manuel Cubeles i Josep Benet havien impulsat com a revulsiu catalanista per fer front a la repressió cultural franquista. En va esdevenir el director el 1953 amb la idea de convertir-lo en la futura companyia nacional de dansa catalana, projecte que en bona mesura va assolir amb propostes artístiques d’alt nivell, però sense que s’arribés a institucionalitzar, la qual cosa va conduir a la desaparició de la formació el 1982, desalenada i sense recursos. També va dirigir, entre d’altres, l’Esbart de Sant Cugat del Vallès. L’obra de Mel·lo és decisiva en el camí de crear un llenguatge flexible a partir dels punts fonamentals de la dansa tradicional catalana, amb una major profunditat expressiva i una gran vistositat en els moviments del conjunt. Amb la coreografia vuitcentista “L’envelat” (1963) va iniciar el camí d’un ballet argumental plenament català, que va culminar l’any següent amb “La rambla” (1964), amb música d’Antoni Ros-Marbà i figurins de Josep M. Espada. Entre les seves nombroses coreografies originals i arranjaments podem destacar “Danses de la mort”, “Ball de cascavells”, “Contrapàs llarg” o “Vilanesca”.
