Tots som Joan Amades
Joan Amades i Gelats va néixer a Barcelona, al barri del Raval, el 23 de juliol de 1890. Va ser un destacat etnòleg i folklorista. Va treballar com a conservador al Museu d’Indústries i Arts Populars de Barcelona i a l’Arxiu Històric de la ciutat. Col·laborador amb la premsa del moment i a diverses publicacions. El seu treball es va materialitzar amb una copiosa producció de llibres, com ara el Costumari català – El curs de l’any, 5 volums escrits en el primer lustre dels anys 50, que ha estat un referent en els estudis de folklore del nostre país.
Era llibreter de segona mà als Encants Nous de Sant Antoni, professió que li donà accés als llibres amb què es va formar, malgrat els aguts problemes de visió que tenia. Va deixar el seu ofici de llibreter per dedicar-se a la investigació etnogràfica quan va conèixer l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya i l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.
Com a membre de l’Ateneu Enciclopèdic Popular se li obriren les portes de l’esperantisme internacionalista, i va ser un dels fundadors de la secció d’esperanto de l’Ateneu Enciclopèdic Popular l’any 1906, i de la Federació Catalana d’Esperantistes el 1910, entitat que presidí a començaments dels anys 1920.
I així continuaria una bona estona, explicant coses que ocuparen i que preocuparen Joan Amades: l’excursionisme, els versos i les cançons de la literatura oral, la dialectologia, la imatgeria popular, el llegendari i el calendari tradicional; la ràdio i les nombroses conferències divulgatives de la cultura popular; la música, col·laborant amb l’insigne Joan Tomàs, entre d’altres; l’art en general: gravats, dibuixos, rondalles, auques; la història; la internacionalització del nostre folklore… I fins a la seva mort, el 17 de gener de 1959, amb 69 anys d’edat.
Jo, quan sento parlar de Joan Amades, no puc més que pensar en agraïment. Em sembla que tots aquells que intentem treballar en aquest món dels arxius, del patrimoni, de la recuperació i de la difusió de la nostra cultura li hauríem de retre un constant homenatge, un tribut etern, gairebé una pleitesia infinita. I ho dic molt sincerament perquè aquest entranyable personatge que transmet en les seves referències fotogràfiques una simpatia espontània, una bonhomia natural, fins i tot una tendresa innata hauria de ser un referent per molts que es pensen que amb el que fan, ajuden. Ell sempre deia que era com un drapaire, que els que el succeirien ja farien la feina de posar-ho tot en ordre.
En moment com els actuals, en què els atacs a la nostra cultura són constants i clarament nefands, ser i fer com l’Amades podria ser una bona cuirassa de protecció. Proposo que per celebrar aquest 125è aniversari s’utilitzi l’eslògan de “Tots som Joan Amades”. Si el fem ben popular i generalitzat i el fem arribar als enemics ignorants i pèrfids, potser els podrem espantar. Us imagineu que veiessin l’slògan per tot arreu: cartells publicitaris, cartes, anuncis, emails, al facebook, al twitter… Podria esdevenir una espècie de Timbaler del Bruc del Segle XXI. Segur que guanyaríem…
Si més no, i a banda de fantasies, la seva cunyada primer, la Consol Mallofré, i l’Associació Joan Amades encara en l’actualitat es cuiden de perpetuar la seva obra, importantíssima, cabdal. No ens cansarem de repetir allò de que “Qui perd els orígens, perd la identitat”. I podríem afegir: “I qui s’oblidi d’en Joan Amades també”. De fet, l’obra de Joan Amades ens explica una part molt important d’aquesta identitat: l’essència.
