Dissolució per incompareixença
Fa uns dies vaig començar a rebre, puntualment com cada any, la informació del Memorial Joan Prat que anyalment se celebra a Manlleu organitzat pel Grup Sardanista “Ocellets del Ter” d’aquesta localitat osonenca. Un concert que honora la memòria d’un dels seus fundadors, mort prematurament als 50 anys d’edat ara fa justament 3 lustres. Val a dir que aquest concert ha mantingut al llarg de tots aquests anys un molt bon nivell de qualitat tant de programació com d’intèrprets.
La notícia, però, venia acompanyada del sorprenent anunci que el Memorial Joan Prat d’enguany seria el darrer. Vaig pensar que potser els organitzadors havien convingut espaiar-lo en el temps, o que havien arribat a la conclusió que s’havia completat un cicle i calia buscar nous horitzons. Vaig decidir que un dia trucaria a la bona amiga Imma Pujol, l’autèntica ànima mater del sardanisme manlleuenc, perquè m’ho aclarís.
Però dies més tard, m’arribava una altra notícia que provocaria l’acceleració d’aquesta trucada. Alguns rumors de bona font m’asseguraven que l’Agrupació Sardanista de Manlleu, l’altra entitat sardanista local, es dissolia per falta de gent disposada a gestionar-la, ja que en la darrera assemblea els socis que hi assistiren (i millorant l’assistència de l’any anterior), es podien comptar literalment amb els dits d’una ma, i una vegada acabat el cicle de la junta actual, no hi havia ningú disposat a agafar el relleu.
El més sorprenent de tot és que l’Agrupació Sardanista de Manlleu, amb més de 90 anys d’història, és tota una institució de l’associacionisme local i compta amb quasi 500 socis que paguen religiosament les seves quotes. I malgrat això, si no surt ningú disposat a administrar-la, l’entitat es veurà abocada a la dissolució. Increïble.
Però l’espectacularitat de la notícia, malauradament, no la fa única. Ans al contrari, la manca de voluntariat en el camp de la cultura és una realitat “sagnant” que dirien a la Catalunya Nord. El què passa amb el sardanisme a Manlleu, i el que passarà si ningú hi posa remei, pot passar i ha passat de fet ja a altres entitats semblants, però també a altres àmbits com els gegants o els esbarts per posar només dos d’exemples… Cal que hi hagi activistes perquè el teixit associatiu sigui una realitat. La gestió de la cultura popular fa mandra, perquè no es reconeguda ni retribuïda, però fa falta perquè tot funcioni.
Les notícies, per exemple, parlen de grans concentracions castelleres. Però ningú pensa en els autocars que calen per moure milers de castellers, que s’ha de dinar a algun lloc, que van vestits tots iguals, que s’han de comprar els cascos de la canalla… Algú ha de gestionar tot això… I així en tots els àmbits i en la seva escala corresponent.
Finalment, vaig trucar a l’Imma. La vaig sentir cansada, immersa en una soledat organitzativa esgotadora, però també optimista, com és ella, i esperançada amb el fet que l’anunci extrem provoqui la millor solució. Feia temps que no parlàvem més enllà de la salutació cordial després d’un concert i, òbviament, la conversa s’eixamplà. Vam arribar a parlar de la possible presència del FES TA FESTA a la Ràdio Municipal de Manlleu! Però al final em va dir: “Deixem passar primer el Memorial…”. Entrega i altruisme en estat pur.
Potser amb el temps canviaran les tendències i trobarem nous activistes, nous treballadors de la cultura. Ho desitjo fermament i ho considero imprescindible per a la salut del país. I posats a desitjar, més val que piquem amunt, com si balléssim bastons: posats a desitjar, deia, que els nous voluntaris siguin com l’Imma.
