Cançó de ronda:
Y an esa calle que entramos
Cançó de ronda amb el seu acompanyament instrumental d’acordió: “Y an esa calle que entramos”.
Cançó recollida a La Fatarella (Terra Alta)
El fet de rondar ha estat molt popular en bona part de Catalunya, especialment a les terres ponentines i meridionals, com també en tot l’àmbit de la Península Ibèrica. Era una activitat pròpia dels fadrins enamorats; les noies, al mateix temps, no perdien ocasió de cantar, mentre treballaven al camp i també a casa, fent rèpliques a les cançons que els havien adreçat a les rondes. Les rondes, però, no es limitaven a festejar l’amor sinó que en algunes solemnitats de caire divers també tenien les seves rondes particulars en les quals tant hi participaven els homes com les dones. El temps més propici per a sortir a rondar era el comprès entre la tardor i la primavera, és a dir, el temps hivernal, i els dissabtes al vespre fins ben entrada la nit.
Diu Gabriel Mº VERGARA: “Concluidas las operaciones de las primeres siembras a últimos de octubre en gran número de poblaciones de España, particularment en los de escaso vecindario, la víspera de los días festivos, por la noche, los mozos, después de cenar, se reunen delante de la Casa Ayuntamiento o de la Iglesia provistos, algunos de ellos de guitarres y otros instrumentos musicales para organitzar la ronda que, tocando jotas (el subrayado es mío) y cantando coplas, recorren las calles del lugar y terminan en la taberna donde toman unas copas de aguardiente, charlan un rato y se separan después de convenir que otra noche han de juntarse nuevamente para hacer ogtra ronda”, “Coplas de ronda”, en Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, 4 (1948), pág. 419 Cigta trovada al llibre de Josep Crivillé i Bargalló, El Folklore musical, Historia de la música espanyola, 7 Alianza Música, Alianza Editorial S.A.,, Madrid:1983, pàg. 150.
L’estructura formal de les cançons de ronda solia consistir en cançons de quatre o cinc versos heptasil·làbics (corrandes o coples) aptes per a ser cantades amb una melodia en tonalitat major, sovint basada en la forma completa o fragmentària de la jota, emprant algun dels seus dissenys melòdics característics i un melisma més o menys desenvolupat sobre la darrera síl·laba de cada vers.
La cançó de ronda que ara escoltarem: “Y an esa calle que entramos”, dos homes de la Fatarella canten acompanyats d’un acordió cromàtic tot rememorant lletres i cançons de tota una època.
Ref. Jornades sobre la Jota, Falset 2018 (la meva comunicació).
