Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana
Fou una revista filològica fundada l’any 1901 per Mn. Antoni M. Alcover, on es recullen articles de dialectologia, de la qual, primer, s’editaren catorze volums fins a l’any 1926 i, després, Francesc de B. Moll en reprengué la publicació el 1933 fins al 1936, quan la guerra civil interrompé la continuïtat del projecte.
En relació a aquest darrer període, el folklorista Joan Amades hi va intervenir en la redacció dels articles: Proverbis originats en la representació popular de la Passió; Els Sants en el Refranyer; Jocs de paraules; Sant Pere en el proverbi i, Calemburs, els quals estan agrupats en un quadern que es conserva a l’arxiu del Fons Amades de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
I, en referència a les aportacions d’Amades al butlletí, apropar com a mostra uns fragments de Sant Pere en el proverbi on explica que: Sant Pere és el sant que gaudeix de major simpatia entre el poble. Arreu dels països cristians es conten d’ell nombroses rondalletes en què s’expliquen variades facècies passades al sant durant el seu pelegrinatge per la terra en companyia del seu diví Mestre, predicant la nova llei de manera pintoresca i ingènua. També és el sant més anomenat en els proverbis, que algunes vegades prenen peu de les rondalletes a què ens hem referit. Del refranyer català en coneixem els següents documents:
- Sant Pere, essent molt bo, el van tancar a la presó.
- Voler esser sol, com la mare de Sant Pere.
- Al qui tria i s’enganya, Sant Pere l’escanya.
- Com les ovelles de Sant Pere, que paguen unes per altres.
- Sant Pere bon home, Sant Joan bon sant.
- Ja està bé Sant Pere a Roma.
- Negar com Sant Pere.
- Altre gall li cantaria.
- Tant donaràs a Sant Pere, que li hauràs d’anar al darrera.
A més, cal afegir també, el text que redacta Amades en relació al proverbi Esser calvo com Sant Pere on exposa que: La tradició ens presenta el sant apòstol com a cap pelat, i es conta una rondalla segons la qual, per una malifeta seva, es cremà la pell del cim del cap i en resultà la pèrdua dels cabells.
Diu que anant de camí Mestre i deixeble, feren cap a un hostal, i per esmorzar demanaren dues truites, una per cada u. Sant Pere, que tenia molta gana, entrà a la cuina i demanà que per ell n’hi fessin dues: una que se la menjaria amb el seu company, i l’altra que se l’amagaria i menjaria a soles. Jesús, a qui res s’escapava, al conèixer la golosia del seu company decidí raptar-lo; es menjà la truita amb tota pressa i digué a Sant Pere que havien de partir tot seguit, sense donar-li temps d’entrar a la cuina a menjar-se la segona truita d’amagat, com era el seu propòsit. Embarrassat pel cas i sense saber quina solució donar-hi, decidí l’apòstol posar-se la truita dins el barret, i aquest al cap, de manera que la truita li vingué a parar damunt la testa. La truita era molt calenta i féu perdre al sant els cabells. Feren sa via, i Sant Pere procurà quedar-se enrera, i de tant en tant treia una mica de truita i se la posava a la boca; però en aquell moment Jesús es girava de cara a ell amb qualsevol pretext i l’apòstol es veia obligat a llençar la truita per no esser descobert. El cas es repetí totes les vegades que el sant provà de menjar, i el Mestre tregué d’aquesta passada prou tema per a la correcció del sant.
