75 anys del Grup Pessebrista de Castellar del Vallès

Aquest any, Castellar del Vallès celebra una efemèride molt especial: els 75 anys del Grup Pessebrista. Una entitat que, des de la seva fundació l’any 1951, ha convertit el pessebre en molt més que una tradició nadalenca. Ha estat, i continua essent, un espai de creativitat, de diàleg amb la cultura i també de reflexió sobre el nostre món.

Els orígens ens porten a la iniciativa de Vicenç Girbau, president de la Junta Administradora de la Capella de Montserrat. Ell va ser qui va tenir la idea d’unir dos grups de pessebristes castellarencs per fer una exposició conjunta. La notícia es va publicar al setmanari Forja el 27 d’octubre de 1951, amb un anunci que ja deixava clar que aquella mostra tindria “una envergadura extraordinària, com poques vegades s’havia vist a la vila”.

Aquells primers pessebres encara tenien una forta influència historicista i hebraica, tal com s’estilava als anys 30 i 40. Però amb el naixement del Grup Pessebrista va començar un canvi de mirada. Aviat, els paisatges de la Mola, del Ripoll i dels entorns de Castellar es van convertir en escenaris habituals per representar el Naixement. En aquest gir hi va tenir un paper clau l’escultor Lluís Carratalà, amic personal de molts fundadors, com Girbau, o Llorenç Ferrer. Les seves figures, d’un estil marcadament català, van animar els pessebristes a abandonar l’arqueologia bíblica per endinsar-se en la pagesia i els costums propis del país.

Però si parlem d’innovació, cal destacar també Antoni M. Castells. Ell va sorprendre el públic amb les seves “al·legories nadalenques”, escenes costumistes i simbòliques que anaven més enllà del relat bíblic. Eren pessebres amb un to naïf, plens de vida i expressivitat, sovint ambientats en paisatges d’Osona. Moltes de les seves figures, fetes amb urgència i sense temps de coure, s’han perdut; les que es conserven avui són peces fràgils i molt valuoses.

En aquells primers anys, la parròquia de Castellar també comptava amb un vicari singular: Josep M. Aragonés. Biblista i home amb visió oberta, no va dubtar a experimentar amb el pessebre. El seu diorama amb un rellotge i un calendari va escandalitzar alguns, però ell responia amb un missatge clar: el pessebre no és arqueologia, és la memòria viva del naixement de Jesús, aquí i ara. Una mirada trencadora que donava seguretat al grup i que es reflectia en els títols dels quadres: no “L’anunciació als pastors”, sinó “Alegreu-vos”; no “Naixement”, sinó “Redempció”.

Aquest esperit innovador ha acompanyat sempre el Grup Pessebrista. Al llarg de les dècades, els seus membres han experimentat amb nous llenguatges, des del simbolisme fins al minimalisme, passant per tècniques que donen vida al pessebre: efectes de llum, boira, aigua en moviment o, des del 1980, el famós “pessebre que plou”, ideat per Àngel Casasayas, convertit ja en un clàssic.

També hi ha hagut espai per a la crítica social. Pessebres ambientats en el metro de Barcelona, enmig de la destrucció dels boscos, en el drama del canvi climàtic o en la pobresa infantil. Representacions que ens recorden que el Nadal parla de l’encarnació, de Déu que entra en la realitat del món, amb les seves llums i ombres.

Un altre tret distintiu és la relació amb el públic. Antoni M. Castells ja col·locava paranys als seus pessebres per jugar amb l’espectador. A partir de l’any 2003, aquesta pràctica es va recuperar i avui és un joc participatiu que entusiasma petits i grans: cal descobrir elements amagats en cada escena.

I encara més: des del 2011, les exposicions tenen un doble fil conductor. Per una banda, el relat del Nadal; per l’altra, un eix temàtic que canvia cada any i que ofereix una nova lectura, sorprenent i enriquidora. Aquest plantejament ha convertit l’exposició en una cita viva i esperada, capaç d’atraure nous públics i de tenir un ressò més ampli als mitjans.

Celebrar 75 anys del Grup Pessebrista de Castellar és reconèixer la força d’una tradició que ha sabut reinventar-se sense perdre la seva essència. Una tradició que, a través de la creativitat i la mirada crítica, continua emocionant, sorprenent i convidant-nos a reflexionar. El pessebre, a Castellar, és molt més que un record del passat: és un llenguatge artístic i espiritual que dialoga amb el present i que té futur per davant.

Enric Benavent Vallès