Pessebrisme i art contemporani
a l’Escola d’Art i
Superior de Disseny d’Olot

Pessebrisme i art contemporani
a l’Escola d’Art i
Superior de Disseny d’Olot

Els pessebres contemporanis que organitzen els professors Jordi Bartina i Antoni López, junt amb els seus estudiants, a l’Escola d’Art i  Superior de Disseny d’Olot representen una proposta atrevida en una ciutat on l’entorn natural i l’empremta artística han generat un moviment que fa molt difícil expressar-se a qui no vulgui retre-li homenatge.

L’encàrrec inicial que va rebre l’Escola d’art d’Olot l’any 1992 consistia en fer un muntatge pessebrístic a partir d’unes figures de l’empresa olotina l’Art Cristià, de gran tamany, que l’Ajuntament posava a disposició de l’Escola. La instal·lació s’havia de fer al pati de l’edifici de l’Hospici. L’Escola va assumir aquest encàrrec durant 3 anys moment en que es van qüestionar el sentit de fer un pessebre amb aquelles figures i van decidir començar a pensar en una altra mena de projecte, i traslladar el muntatge al claustre renaixentista de la pròpia escola. En aquesta evolució, es van deixar d’utilitzar les figures que l’Ajuntament cedia. El pas cap a un pessebre contemporani va ser qüestionat per molta gent d’Olot. En l’entorn del pessebrisme olotí hi ha un grup dominant que té poc interès per aquesta mena de representacions contemporànies.

Malgrat això, cada any a la Mostra de Pessebres s’anuncia el pessebre de l’Escola d’Art com un pessebre contemporani, i tanmateix suscita l’ interès i la curiositat de bona part dels visitants. El pessebre és un projecte que els alumnes fan dintre de la matèria de projectes. Habitualment el feien els alumnes de l’especialitat d’interiorisme, es comença a l’octubre, amb l’inici del curs escolar i es planteja com un concurs de projectes dels quals en sortia un escollit com a projecte de l’escola, per executar-lo entre tots. Es tracta d’una activitat que desgasta molt ja que cada any és el mateix tema i el mateix lloc, per això en els darrers anys l’han assumit també d’altres departaments de l’escola.

L’execució de l’encàrrec ha anat variant en els darrers anys. Si inicialment es tenia molt present la idea de que fos un pessebre i es començava a treballar a partir d’aquest concepte, mica en mica s’ha anat diluint la presència del fet específic del pessebre en el projecte. En les pròpies bases del concurs escolar ja no apareix la paraula “pessebre”. Malgrat això, de cara enfora es continua anunciant com el “pessebre de la ciutat”.

Aquestes propostes, són interessants perquè parteixen d’una de les tradicions populars més arrelades a la vila. Parteixen del pessebre però en fan una relectura. Són instal·lacions que s’anuncien com a pessebres, que es fan durant el temps de Nadal, que formen part de la Mostra anual de pessebres de la ciutat però que trenquen completament amb l’estètica pessebrista i que adquireixen una nova funció. Aquest és un dels grans valors d’aquestes obres, marxar dels condicionaments olotins i fer-ho lluny del localisme. Treballar amb un punt de vista de més possibilitats davant del molt condicionant clima pessebril d’Olot.

Els pessebres de l’escola d’art d’Olot són propostes, conceptes o idees que cal completar amb la mirada de l’espectador. Cada any parteixen d’una reflexió i conviden a reflexionar sobre el missatge de Nadal en clau social. Evocar el sentit de la vida i de la mort, el sentit de la festa del Nadal amarada de consumisme, de la societat insolidària. Utilitzen el llenguatge simbòlic, no al·legòric, que obliga l’espectador a anar més enllà del que percep.

L’anàlisi de la recepció que han tingut aquests pessebres ens porta a veure com, a grans trets, hi ha una dissonància entre el que s’ha valorat des de fora de la ciutat i el que es diu de portes endins. Una de les propostes presentades va ser guardonada amb un premi FAD d’opinió, una altra va ser finalista d’una altra edició d’aquests premis. Això, que objectivament és un reconeixement molt important en el sector de l’arquitectura i l’interiorisme, paradoxalment ha tingut poc ressò a la ciutat. A Olot, potser per un estereotip que té l’escola i els seus alumnes de bohemis, artistes, hippies, els pessebres són vistos amb certa incomprensió i amb recel.

Aquest fet és paradoxal, ja que si alguna cosa hi ha al darrera d’aquests muntatges, és un gran rigor metodològic de concepció, planificació i execució. Els pessebres de l’Escola d’art parteixen sempre d’una idea, d’un missatge que es vol transmetre que es concreta en un projecte basat en aquesta idea i d’un rigorós pla de treball. Aquesta manera de procedir per fer un pessebre difícilment el trobem en el món del pessebrisme que es desenvolupa a les associacions, i molt menys en el que es fa a les cases.

Els pessebres que ha dissenyat l’escola acompleixen el que ha de ser un muntatge efímer, és a dir una obra que deixa en l’espectador un record, que ha provocat alguna cosa, que ha remogut les emocions. És per això que han estat reconeguts en el món dels muntatges efímers, i algunes de les seves obres han sortit publicades en revistes capdavanteres del sector, donant molta projecció a l’escola i a la ciutat.

Les tradicions costen de trencar. El pessebrisme, precisament, té un clar component de transmissió generacional que només observem en allò que no volem que es perdi. Les propostes innovadores en aquest camp costen de ser acceptades des de mirades més populars. Proposar  noves mirades al pessebre ajuda a obrir mentalitats, i convida a les noves generacions a fer-se seva la tradició.

Enric Benavent