Mussolera

Per estudiar el patrimoni etnològic no cal estar sempre en un edifici tancat i envoltat de vitrines… Per això, avui voldria que des del museu ens n’anessim a donar un tomb. Podria ser en una de les ja clàssiques Nits dels Museus o, més cap a l’estiu, en una excursió per anar a reconèixer patrimoni etnològic lligat al patrimoni natural. Així doncs, anirem prop d’una masia o als afores de qualsevol poblet de Catalunya i seurem a observar, en la fosca. Acompanyats pel suau alè de la brisa nocturna, la inevitable companyia del carrisquejar dels grills i potser el raucar d’alguna granota si es que hi ha una bassa propera, probablement sentirem també el so, l’udol de fet, d’algun ocell que no acabem d’identificar. Pareu, pareu l’oïda! Deu ser una òliba.

L’òliba (Tyto alba per als ornitòlegs), parenta llunyana dels mussols, viu en llocs habitats i fa niu en cases de pagès, campanars, socs vells i penyasegats. És un ocell nocturn però de vegades caça de dia. Viu tot l’any al mateix lloc i té una oïda i una vista molt desenvolupades.

Sempre s’ha dit que porten mala sort, i fins i tot s’ha tingut com a sinònim de mort, potser pel fet que sovint fa niu en esglésies, campanars i cementiris. La gran mala sort, però, seria no poder gaudir d’aquests ocells a les nostres contrades ja que són els botxins de les poblacions de rates, talps i ratolins: cada òliba en menja una mitjana de mil l’any.

Doncs bé. L’òliba, altrament anomenada xibeca ( d’aquí el nom segons la llegenda, d’una coneguda cervesa…) en el passat era utilitzada en la caça furtiva com a enze per a altres ocells. Però es clar la xibeca, per ser útil a l’home, també havia de ser caçada…

I ja ens anem acostant a l’objecte d’avui: el reclam per caçar òlibes o xibeques, anomenat mussolera, que el caçador, amagat, feia sonar per atraure sobretot les òlibes joves que encara no estaven “escarmentades” i les caçava vives.

La fira de Sant Jaume de Reus que se celebra a la plaça del Mercadal des del segle XIV en temps de Pere III el Cerimoniós, també era coneguda com la «fira de les xibeques (o sibeques)» perquè s’hi venien aquest tipus d’ocells que eren molt utilitzats pels caçadors per “anar a la sibeca” que era com en deien d’aquest tipus de caça.

A tal efecte, plantaven un llarg pal enmig d’un lloc de verdesca o enramada que duia quasi al capdemunt un altre pal travesser on colocaven la xibeca lligada per les potes i al mateix temps en el pal un cordillet que el caçador, amagat, estirava per tal que la xibeca es mogués. Els altres ocells, sabedors que la xibeca no els representa cap perill, s’hi acosten i… queden enganxats en les branques sucades de vesc. I per “anar a la xibeca” els que no volien comprar-la sino caçar-la, utilitzaven un reclam.

Aquest reclam, a mig camí entre xiulet i flabiol es fet amb un tros de canya mitjana sense nusos en el que es coloca a mode de pistó com un trombó de vares, una canya o pal més prim acabat amb una part més groixuda feta, per exemple, amb tiretes de roba que permetin moure el pistó endavant i endarrera sense dificultat. Per fer-lo sonar només cal bufar i anar movent el pistó per anar modulant el só que imita prou be l’udol de les òlibes.

Tenim documentades mussoleres que s’usaven al Montsià en general i a La Galera en particular, a Vilafranca del Penedès, a Sitges on les anomenaven “flauta de caçar mussols”, a Reus, a Riudoms, a Margalef, a Santa Coloma de Queralt també utilitzat com no podía ser d’altra manera pels nois com a joguina anomenada “xiulet de canya”, a l’Alt Priorat…

Actualment, encara se’n poden trobar a les fires dels pobles de casa nostra, com a joguina. La seva funció de caçera s’ha perdut, però és manté com a objecte sonor de la quitxalla. L’esperit lúdic tradicional front als jocs electrònics… Encara hi ha esperança!