Retocs de façana

Ara mateix acabo de circular per davant del mirall del rebedor de casa i m’he repassat de dalt a baix. Sí, avui vaig disfressat per anar a podar els arbres del jardí.  He agafat i…, a més dels calçotets (ei, nets!), samarreta, mitjons i botes de rigor; m’he recobert amb uns pantalons apedaçats de vellut i una camisa de franel·la de quadres!

Home, en contemplar-me davant de l’espill, m’ha semblat que… més que fisonomia de jardiner, faig fila de tronat llenyataire. Ui, quina pinta! Ara, només em falta portar entre mans una moto-serra  i… som-hi, a fer soroll! “Ramp, pam, pam, pam… Ramp, pam, pam, pam…”  eh, que sona a pel·li de terror? “Rammmmp, pam, pam, pam…” (rialles de grillat)

Ep família, estigueu tranquils que sols potinejo eines manuals; tisores de podar i una serra de braç (això sí, amb les dents ben esmolades) per… tallar. (més rialles de grillat)  Què, faig por?

Escolteu, no patiu, que tinc el cap ben amoblat! Que no sóc cap perill públic! Com a molt, l’arma més perillosa de què disposo me la trobareu emmagatzemada en un racó del corral on hi acumulades les femtes dels conills i gallines i… para de comptar. Ja ho veieu, empesta i poca cosa més.

Però bé, retornem al mirall. Ja, no en gastem… Sí, segur! Va, fem un exercici.  Quants en tenim per casa? Fem un recompte? Quants en trobarem? A la paret del bany? Un!. Dissimulat dintre d’una fulla de l’armari de l’habitació? Dos! Al rebedor de casa? Tres!… Ja ho veieu, com a mínim; en surten tres i… dels grossos! Perquè, si ens posem a filar prim, en trobarem també als ascensors, en l’interior dels “bolsos” de les senyores en format de butxaca, a la cara amagada dels para-sols dels acompanyants dels cotxes…, fins i tot, en voltar pels carrers, els vidres dels aparadors de les botigues ens serveixen de mirall improvisat! Que presumits que som, eh?

Ara bé, fem bé, sinó, ens pot passar com en l’anècdota atribuïda al dramaturg Frederic Soler, lo Pitarra, que l’endemà d’una estrena al Teatre Romea de Barcelona, en caminar, Rambles avall, tothom reia en veure’l. I, caram! – pensava – sí que va ser bona l’obra d’ahir, tothom en veure’m somriu! El que passava de debò, era que portava la bragueta ben descordada i, és clar,  provocava rialles amb el pardalet.

Una abraçada ben forta… i fins a la propera!