Tenir la paraula
Tenir la paraula, agafant l’estricte definició de l’expressió, no és precisament fàcil avui en dia. La figura de l’orador, del parlador especialitzat, de la persona capaç de mantenir l’atenció d’un públic moltes vegades present per compromís, crec que està caient en desús.
En una societat com l’actual, entregada a les xarxes socials que permeten i conviden a una gran però clarament desigual interacció entre el comunicant i els oients o lectors, una societat que oblida fàcilment el que li diuen, que permet i s’empassa les opinions més ambigües fruit dels interessos socials o polítics, que s’ha acostumat a devorar les tertúlies més convulses en que tenir la paraula és gairebé una heroïcitat, en definitiva, en una societat que sent però que no escolta, la figura del dissertant, del conferenciant és cada vegada més puntual i estranya.
La xarxa i els mitjans de comunicació en general ens aporten un altre tipus d’orador: el que parla des de l’anonimat, el que etziba sense miraments les opinions més extremistes i injustificables, el que no necessita contrastar ni estudiar, el que es nodreix de la pròpia xarxa per deixar anar sentències indemostrables en un exercici inversemblant d’endogàmia documental. Tot s’hi val. No hi ha límits. I si no tenim cap tema, si no sabem de què parlar, doncs ens ho inventem i avall.
I a més, el mitjans permeten que puguem rebre una quantitat exagerada d’informació, per anomenar-la d’alguna manera. Intervencions d’especialistes en un tema completament contradictòries depenent de qui ho digui o on ho digui. Inclús sovint podrem llegir o escoltar dues versions completament contraposades d’un mateix fet que, a priori, mereixeria una crònica més objectiva. I és que es juga precisament al contrari. La necessitat d’omplir minuts o planes fa que un digui una cosa i l’altre tingui la missió expressa de defensar la contraria, encara que no se la cregui, obligant-se d’aquesta manera a mentir descaradament amb el propòsit clar de confondre al personal.
Estareu d’acord amb mi que en aquestes circumstàncies és difícil plantejar-se la figura de l’orador a qui se li dona la paraula. I en canvi, el passat dilluns dia 4, vaig tenir l’honor de compartir taula d’oradors, ni més ni menys que amb la President i la Vicepresidenta del Parlament de Catalunya, les Sres. Núria de Gispert i Anna Simó, i amb el President de la Federació Sardanista de Catalunya, l’amic Joaquim Rucabado, en l’acte de Cloenda del 90è aniversari de l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona. I arribà el moment que com a President de l’entitat, em van donar la paraula.
Per un músic, a qui les circumstàncies l’han portat a fer de President, trobar les paraules adequades en una ocasió com aquesta no em va semblar gens fàcil. Acostumat a expressar-me públicament en un idioma com el musical, internacional i comprensible per tothom, diuen, però en el fons ambigu i subjectiu, veia realment complicat afrontar el repte de la paraula, i més amb els acompanyants que tenia i davant de 250 persones que havien anat a escoltar-me.
Al final, però, tot va anar com una seda. Els assistents m’escoltaren amatents durant quasi un quart d’hora. I al final, aplaudiren una bona estona. Potser és més fàcil quan tens clar què és el que vols dir, quan el públic espera la teva opinió, quan no et veus obligat a mentir, quan l’ocasió s’ho mereix, quan el marc acompanya… En definitiva: quan et donen la paraula.
