Equipaments locals

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Na Florentina Canosa i Bonys va passar per aquesta vida amb moltes dificultats. Amb penes i treballs, pujà gairebé sola els tres fills que tenia, perquè l’home amb qui els portà al món (que, per cert, era un cràpula de “pebrots”) es polia tots els diners que arreplegava fins que, al final, (com que no podia ser d’una altra manera) petà en una fartanera.

Doncs va, aquest, el Bartolomero, – Tolo pels coneguts- tingué l’honor (si és que es pot dir així) d’estrenar al poble del costat, “lo” tanatori. En va ser el primer client. La sala de vetlla encara feia olor de pintura que, ell i caixa,  els exposaren dins la vitrina. S’explica que, mai en vida, havia tingut tant poder de convocatòria. Coses que passen, més que donar un afligit condol a la Florentina i els descendents, entre el veïnat hi va haver el “morbo” de veure quina fila anirien fent cadascú al flamant equipament així que, els arribés l’hora de fer-li el relleu.

I és que aquestes coses de les inauguracions dels equipaments, ja ho tenen. Ves, una cosa però és fer un flamant camp de futbol i tenir expectació per saber qui farà el primer gol oficial en un partit o, en una llar d’infants, per exemple, quina cara faran la mainada de la primera promoció escolaritzada o, en una biblioteca, qui serà el primer usuari que traurà un llibre en servei de préstec! Sí, sí… perquè, diguem que, fan de bon mostrar, que ens hi apuntem o que inclús ens agrada sortir a la fotografia, al telenotícies i, al cap del temps, dir als nets allò de: Quan van posar en marxa aquest hospital, estació d’autobusos, pàrquing, mercat municipal, auditori… jo hi era, fins i tot; vaig saludar el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya que es va desplaçar expressament a la ciutat per tallar la cinta inaugural!

Clar que, això, tampoc passa sempre i en tots els casos. No, i ara! Que us facin un cementiri nuclear al costat de casa, un depuradora de purins, una presó… ja veurem com a la foto inaugural feina rai a trobar voluntaris que hi vulguin sortir. Com som, eh? Volem totes les comoditats però, les molèsties, els inconvenients, que els tinguin com a molt a prop els del poble del costat i, si pot ser més lluny, millor! Per cert, sabeu com anomenen de forma col·loquial al municipi veí lo tanatori? Fàcil, cal “Tolo”.

Una abraçada ben forta… i fins a la propera!