Els gravats
L’any 1947, Joan Amades, conservador llavors del Museu d’Indústries i Arts Populars, conjuntament amb Josep Colomines, conservador, també, però del Museu d’Arqueologia de Barcelona, van publicar el treball de bibliòfil: Imatgeria Religiosa dins de la Col·lecció de Boixos Populars de Catalunya, Vol. I.
En la introducció de l’obra, els autors expliquen que: “A casa nostra l’art del gravat a la fusta no havia assolit el grau de perfecció i de refinament tècnic a què havia arribat en altres pobles més rics i de més puixança en els moments florits d’aquesta tècnica. La gran majoria dels nostres gravats, salvades sempre excepcions notables i respectables, podríem dir que no van superar gaire el pla popular i en pocs casos van arribar al nivell artístic que podríem qualificar d’acadèmic. Aquesta circumstància no li treu pas mèrit ni valor, ans al contrari: li dóna un segell propi, amarat d’emoció i posseïdor d’una força i d’un geni molt estimables, reveladors d’una personalitat i d’una caràcter espontanis emergits planerament i amb tota llisor, desposseïts dels encarcaraments que sovint afecten i desnaturalitzen les produccions erudites i acadèmiques.”
En relació a aquesta tècnica artística d’estampació, en les calaixeres del fons Arxiu Joan Amades de la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya hi ha una importantíssima col·lecció de gravats el nombre del qual arriba a la xifra de 1293 exemplars catalogats, la major part dels quals, són xilografies datades entre els segles XVII al XX.
De retorn al llibre, i com ja molt bé exposen en les primeres planes l’Amades i en Colomines, dir que: La importància de la imatgeria popular arreu, fins en temps molt recents, no ha estat valorada. Això fa que no s’hagi tingut mirament a guardar estampes i impresos humils i, encara menys, a conservar les fustes guardades que havien servit per a llur estampació. Els qui les miraven amb més desconsideració eren els mateixos impressors que les empraven. Quan una fusta esdevenia inservible per massa gastada o perquè havia perdut oportunitat d’ésser utilitzada, era destruïda sense cap escrúpol. Els impressors només han estimat els gravats des d’un punt de mira vulgar i utilitari; quan no els han servit els han destruïts sense cap consideració.
Malgrat aquest contratemps però, i, a banda del llibre, cal agrair la sensible intervenció que van dur a terme museus i, sobretot, en el cas concret que aquí ens ocupa, el folklorista Joan Amades que, amb l’objectiu de preservar documents de caràcter efímer, col·leccionà també en el seu domicili particular entre altres materials els gravats, els quals, sortosament, es trobem en l’actualitat dipositats en les instal·lacions de la Direcció General del Departament de Cultura i que de ben segur els va tenir presents per elaborar estudis com el que descriuen a: Imatgeria Religiosa, sobre les tècniques rudimentàries d’acolorir els gravats xilogràfics.
Segons expliquen els autors, les estampes eren il·luminades força sovint per infants, el petit ofici dels quals s’anomenava “pinta-sants”. Respecte a les tècniques pictòriques, hi havia tres estils o formes per colorejar els gravats. A La Morisca, que consistia a donar uns tocs vius de color amb els dits damunt dels papers; a La Trepa, on s’utilitzaven patrons de cartró que s’aplicaven damunt de les estampes deixant al descobert les parts que l’artista volia pintar i, com a tercera tècnica i, més evolucionada, al Bac, on s’emprava una mena de tampons de fusta que marcaven acusadament damunt de les parts que calia acolorir.
