Diners fan diners

A on vas, diners? Allí a on n’hi ha més. Diuen que no donen la felicitat, però que no hi fan nosa. Com diria Joaquin Sabina: insufribles, pero insustituibles (ell parlava de les dones, però). L’afany de diners (la usura, si deixem de banda els eufemismes) ens ha portat a aquesta crisi sistèmica que ha eixamplat de manera insospitada les diferències entre els rics (cada cop menys, però amb més diners) i els pobres (cada cop més i amb menys diners). Amb diners es paga tot i Amb diners… torrons!

La independència ha començat a ser una opció majoritària quan tothom qui viu a Catalunya, fos de la sensibilitat que fos, ha començat a notar l’ofec a la butxaca i a veure que la solidaritat era un eufemisme de l’espoli fiscal que patíem tots els catalans, fóssim o no fóssim independentistes.

Perquè com deia Vicent Andrés Estellés: “Hi haurà un dia que ja no podrem més, i llavors ho podrem tot”.