Premis

No és la primera vegada que parlo de premis a la columna del FES TA FESTA. Som un país amb tradició amb això de condecorar a la gent. Ens agrada. I a més en tenim una gran varietat: honorífics, patriòtics, pòstums, internacionals, nacionals, locals, tradicionals, històrics, culturals, literaris, cinematogràfics… Som un país agraït, que sabem valorar i apreciar a la gent per la seva obra, per la seva dedicació a una causa. Premiem la valentia, l’audàcia, fins i tot la tossuderia… I penso que està bé que ho fem, ja que els premis ajuden i atien la perseverança i la continuïtat de les vocacions i dels projectes. O en provoquen i en possibiliten de nous. Entenc que és bo reconèixer les vides entregades a un projecte, les existències consagrades a una fita.

Però els que mereixerien un premi i no l’obtenen mai (de fet hi renuncien en el moment d’assumir la seva tasca), són els membres dels jurats que els atorguen. És molt difícil decidir a qui se li dona un premi i, sobretot, a qui no se li dona. I parlo per experiència. Normalment, quan es fa públic un veredicte d’un guardó, sovint la gent assenteix convençuda i, només que es documenti una miqueta, aplaudeix les decisions i aprova la sentència amb admiració i reconeixement. I si no coneixen massa el premiat, amb més motiu. No fos cas que es tractés d’un fora de sèrie i en dubtar dels seus mèrits fessin el ridícul més espantós.

Però qui pensa amb aquells que han format part de la darrera terna o de la parella de premiables final? A part dels premis mediàtics i més competitius, com els cinematogràfics o els literaris dels que sovint se’n coneixen els finalistes, només els jurats acostumen a saber qui s’ha quedat a les portes del guardó. I tal vegada, aquell any o aquella convocatòria era ideal també per ell i potser no tindrà una nova oportunitat… No us sembla injust? Fent la seva feina a la perfecció un jurat pot esdevenir terriblement injust…

A més, si dividim els premis en buscats o trobats, encara pot ser més dramàtic. El que concursa voluntàriament sap que pot perdre. Si juga, arrisca, i per tant, si perd res a dir. Però quan els premis te’ls trobes, quan el jurat decideix a partir del no res pots ser un gran perdedor i ni tant sols assabentar-te’n. És clar que ulls que no veuen… però no deixa de ser una situació curiosa. I ja no parlo dels premis esperats o desitjats. Aquí sí que hi ha perdedors, però en aquest cas és un problema personal dels que es creuen mereixedors indiscutibles del reconeixement en qüestió. Mal fet. No s’ha d’esperar res. Si arriba, que arribi. El que hi somnia, doncs ell mateix. Però el que l’espera té un problema. I dels grossos

I encara hi ha una altra divisió dels premis que pot ser més polèmica: els remunerats i els no remunerats. Aquí sí que la cosa es complica. Un premi honorífic està bé, però si a més hi ha dinerons… I perquè uns si i els altres no? I perquè a vegades conviuen en un mateix certamen? Sí, tens un premi honorífic però el que surt al teu costat a la foto, a més, s’ha endut una picossada… I de propina, del seu premi se’n parlarà més que del teu…

Queda clar, però, que parteixo de la base que els jurats estan perfectament qualificats per exercir i que les decisions que prenen són indiscutibles i acertadíssimes. Que els seus veredictes són irrevocables per naturalesa, no perquè ho diguin les bases. Perquè si entrem en aquest tema i ens parem a analitzar qualsevol certamen, necessitaríem unes quantes columnes més. El que juga a ser jurat, segur que perd.