Falles, rentines, “halhes”…

La nit de Sant Joan és una de les cites del calendari on conflueixen tradicions i rituals de diverses procedències i orígens, que, plegats, fan que aquesta festa que vol honorar el sol, l’astre rei, ara sota l’advocació de Sant Joan conegut també com el precursor, sigui una festa d’una riquesa extraordinària i alhora de complicada interpretació.

L’aigua, el foc, les herbes i plantes aromàtiques adquireixen poders especials o si més no les seves propietats gaudeixen d’ una intensitat especial que no tenen la resta dels dies de l’any. El món d’allò que és mític es fa present també aquesta nit. És la nit de sortilegis d’amoretes, de salut i de desitjos, fins i tot d’aquells que són inconfesables.

Però sí que amb una cosa estarem tots d’acord, és que el protagonisme de la nit és de l’element foc. El foc es manifesta aquesta nit màgica de maneres diferents. Actualment la pirotècnia pinta i dibuixa el cel deixant-nos també els timpans ben sacsejats, tro ve, tro va. Les fogueres, moltes d’elles enceses pel foc sagrat de la flama del Canigó, presideixen  les places dels pobles, viles i ciutats mentre els veïns es reuneixen al seu voltant per donar la benvinguda al bon temps, tot menjant un tall de coca i brindant amb una copa de cava i vi bo.

Tot i així les maneres de celebrar el Sant Joan i d’encendre les fogueres o de fer ús del foc té variants i no a tot arreu segueix el mateix patró. Aquestes diferències es fan explícitament visibles a la festa de les falles als territoris de Pirineu. Nosaltres ara ens atansarem al Pallars Sobirà, a l’Alta Ribagorça, a la Vall d’Aran i a Andorra que són les que hem conegut.

Poc o molt, el ritual d’encendre falles i el desenvolupament de la festa segueix uns elements comuns que amb certes diferencies comparteixen. Els fallaires es desplacen a un turó o indret elevat proper a la població on en un moment concret encenen les falles, que com veurem també poden ser de diferents tipus. Les falles un cop enceses són carregades a les espatlles dels fallaires que formant una serp de foc faran un itinerari igni fins a la plaça del poble o un altre indret rellevant. Arribats a aquest moment les falles s’apilen formant una sola foguera.

Tot plegat dóna per molt i podríem fer una secció població per població í no ens l’acabaríem, però l’objectiu d’aquesta és apropar-nos a l’objecte, a la falla com objecte efimer, que un cop construït, acaba sent devorat pel foc.

Etimològicament la paraula falla prové del mot llatí “facula” que vol dir torxa, és a dir un objecte capaç d’encendre’s i il·luminar. És una de les maneres amb què la celebració de la nit de Sant Joan es manifesta al Pirineu, a cada indret amb particularitats ben diferenciades.

Existeixen diversos tipus de falles. A Isil  (Pallars Sobirà ) són troncs de pi negre, que s’han asclat en forma de creu i que s’han obert amb tascons per tal que s’assequin bé i cremin com cal. A Andorra i a Les ( la Val d’Aran) les falles no són rígides, ja que s’han de fer voltar. En el cas aranès les “halhes” es costrueixen amb escorces lligades dalt un filferro on, a l’atre extrem, s’hi lliga un pal que fa de mànec. A l’Alta Ribagorça s’utilitzen tres tipus de falles:  “les rentines”, fetes de teia d’una sola peça, les de pal on trossos de teia es claven o es lliguen amb filferro al capdamunt d’un bastó de freixe i les de Vilaller de forma piramidal invertida amb l’interior ple de teia.

Per acabar cal dir que al Pirineu, les falles, algunes, es baixen, d’altres, es corren o es volten, i totes es cremen.