Benzina

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Acabo d’arribar, vinc de la gasolinera. He omplert el cotxe  de combustible perquè amb la Montserrat anirem, si Déu vol, a passar uns dies a la muntanya. Ens agrada, hi tenim tirada i, sempre que podem, mirem de fer una escapadeta.

Però bé, del que ara vull parlar aquí és de com ha canviat anar a la benzinera.  Sembla que no pugui ser. S’han perdut les formes que fa esfereir.  No podem anar bé de cap de les maneres!  Si els meus pares alcessin el cap no s’ho creurien,  s’estirarien els cabells!

 

Que ve a ser que t’hagis d’aixecar del seient de conduir, anar a obrir el tap del dipòsit, marcar a la màquina la quantitat d’euros que pagaràs, agafar la mànega, estirar-la fins al forat del tap, ficar-la dins, prémer el gallet, carregar plantat com un estaquirot el tanc l’estona que faci falta,  replegar  la mànega, penjar-la a la màquina, tancar el tap  i, a sobre, anar a pagar a la tenda que està a l’altra punta de l’estació? Va, home, fuig! Amb la feinada que suposa tot això, prou que hauria de sortir de franc. Caram, se n’avança així de fer bitllets. Tot t’ho has de fer tu. Al pas que anem, d’aquí dos dies haurem d’anar nosaltres al fons del mar a fer les prospeccions petrolíferes! Ja em veig tornant nedant amb la boca plena de gasolina cap al cotxe.

I pensar que abans anàvem a l’estació de servei i, sense bellugar-te de la cadira, quiet, s’encarregaven d’omplir-te’l de combustible, netejar els vidres, controlar el nivell de l’oli, posar el vent de les rodes…  No s’entén, a més, era més econòmic i et feien la feina. Ara, t’ho has de fer, pagues un dineral i encara et fan mala cara. Increïble!

De petit bavejava observar com el gasoliner omplia el dipòsit. Era una màquina que venia a ser alta  com un fanal. A la part superior,  hi havia dos cilindres de vidre. El senyor  agafava una barra de ferro i bombejava el líquid de la cisterna. Trobava fascinador veure com pujava o baixava pels tubs la benzina tot fent bombolles.

Una abraçada ben forta i… bon estiu!