El joc de l’auca

Als magatzems dels museus – que nosaltres anomenem Sales de Reserva -, habitualment s’hi guarda la major part de les col·leccions que custodiem i que no s’exhibeixen a les sales d’exposició. Això, a un ciutadà li podria semblar desencertat o incomprensible des del desig de gaudir del màxim nombre possible de les col·leccions, però hi ha algunes raons que ho justifiquen. Si l’espai d’exhibició és molt gran i amb moltes obres o objectes, probablement el visitant acabarà atordit de tanta informació. Els qui hagin pogut visitar alguns dels grans museus del món sabran per pròpia experiència a què em refereixo. D’altra banda, si els museus tinguessin l’espai necessari per exhibir totes les seves col·leccions, probablement estaríem parlant d’edificis enormes. És clar que hi ha museus que poden exhibir tot el que custodien. Probablement són museus temàtics i amb una quantitat d’obres o d’objectes limitada. Però el creixement d’un museu pel que fa a les col·leccions és totalment imprevisible. Tot i això, els manuals diuen que caldria sempre fer una previsió d’espais de creixement en magatzem, com a mínim del 10 per cent.

Així mateix, habitualment s’exhibeix un 10 per cent de les col·leccions que hi ha als museus. D’aquesta forma, es planifica que les col·leccions exposades es vagin renovant cada uns quants anys.

Doncs bé. En les reserves de l’antic “Museo de Indústrias y Artes Populares” ubicat fins l’any 2007 al recinte del Poble Espanyol de Montjuïc, besavi – diguem-ho així -, de l’actual Museu Etnològic de Barcelona, s’hi van anar dipositant una important quantitat d’objectes des de molt abans que s’inaugurés, l’any 1942.

Això és així ja que molt abans de la construcció d’aquest recinte com a espai lúdic de l’Exposició Internacional de Barcelona el 1929, ja es considerava la possibilitat d’instal·lar-hi un museu d’art popular o d’etnologia, diríem avui. El fruit d’aquest afany recol·lector i de la voluntat de diferents persones i institucions al llarg dels anys, va donar com a resultat que al Museo de Indústrias y Artes Populares s’apleguessin força objectes, l’origen dels quals encara avui està per investigar. D’alguns en sabem potser l’ús o el nom, però no gaire més.

I l’objecte d’avui n’és un exemple. És un taulell de joc de finals del segle XVII o principis del XVIII. D’un joc que aleshores va esser autoritzat però després perseguit i prohibit no només jugar-hi sinó també tenir els elements que servien per fer-ho. És un joc d’apostes del qual l’historiador Albert Garcia Espuche comenta que té punts en comú amb el joc de la ruleta o el bingo i és un entreteniment absolutament originari de Catalunya, nascut possiblement durant el segle XVI . És el joc de l’auca, que està documentat al museu com a “auca de botxí”. No, no és el joc de l’oca que nosaltres coneixem. Segons Oriol Ripoll especialista en jocs, va ser tan popular que va arribar a França amb el nom d’hoca, amb h, i amb regles que permetien apostar per un número o per més d’un. Es cobrava 27 vegades l’aposta feta si es feia només sobre un número i s’encertava, i 2 vegades i mitja si es jugava a 10 números.

Les autoritats de l’època però, sempre van intentar controlar i treure profit de l’afició al joc al nostre país.

Tal i com comenta Jan Grau en el seu article “Rifes, quines, quintos, loteries i llumenetes” a Festes.org, en el Llibre de Comptes del Mestre Racional de Terrassa, amb data de 3 de maig de 1644 consta que l’alcalde de Terrassa Salvador March, reclamà els drets municipals a un jugador de l’auca. A les anotacions consta el següent : “Item dit dia a rebut de un jugador de la aucha que jugava a la fira, quatre sous”.

Però també es va prohibir en nombroses ocasions. A França i a Itàlia va estar prohibit per primera vegada el 1659 per provocar baralles. I també, tal i com surt esmentat en la Llei XV de la Pragmàtica signada pel rei Carles III d’Espanya el 6 d’octubre de 1771:

“Habiendo sabido con mucho desagrado, que en la Corte y demas pueblos del Reyno se han introducido y continuan varios juegos, en que se atraviesan crecidas cantidades, siguiéndose gravisimos perjuicios á la causa publica con la ruina de muchas casas …”

i després d’altres reflexions sentència que…

“ Prohibo, que las personas estantes en estos Reynos, de cualquier calidad y condicion que sean, jueguen, tengan ó permitan en sus casas los juegos de banca ó faraón, baceta, carteta, banca fallida, sacanete, parar, treinta y cuarenta, cacho, flor, quince, treinta y una envidada, ni otros cualesquiera de naypes que sean de suerte y azar, ó que se jueguen á envite, aunque sean de otra clase, y no vayan aquí especificados; como tambien los juegos del birbis, oca ó auca, dados, tablas, azares y chuecas, bolillo, trompico, palo o instrumento de hueso, madera o metal, ó de otra manera alguna que tenga encuentros, azares o reparos; como tambien el de taba, cubiletes, dedales, nueces, correguela, descarga la burra, y otros cualesquiera de suerte y azar, aunque no vayan señalados con sus propios nombres…”

Com a conseqüència de l’atzarosa existència d’aquest joc, als museus se’n conserven poquíssims elements. Doncs bé: al Museu Etnològic, a més del taulell de finals del segle XVII, en tenim un altre del segle XIX, amb els elements amb què es jugava, que no eren altra cosa que uns canutets de canya d’uns 4 centímetres de llarg i mig centímetre de diàmetre on van dipositats els rodolins retallats d’una auca anomenada Abecedario Pintoresco impresa al s. XIX (aquesta sí, de les que coneixem), amb els quals es feien les apostes. Tota una sorpresa per a tothom i, de confirmar-se l’autenticitat dels taulells, serien dels poquíssims vestigis que es conserven. Un nou secret de l’Etnològic desvetllat, del qual tindreu oportunitat de gaudir en la nova etapa del museu.