Sant Tornem-hi
Tot i ser una expressió força arrelada i nostrada, no he pogut trobar aquest sant al santoral català. Sembla mentida. Tantes vegades com l’hem utilitzat, especialment en dilluns, quan reprenem la setmana laboral o, com és el cas, els mesos de setembre o gener, quan ja s’han acabat els períodes vacacionals, i no hem estat capaços d’afegir al llarg llistat de canonitzacions un nom com aquest. Un nom que esdevé patró de la tossuderia i la perseverança, de la lluita i l’esperit treballador tan intrínsecs del caràcter i el tarannà catalans.
Un Sant que ens tocarà invocar, ja hi podeu pujar de peus, en les properes setmanes. Perquè això del 9 de novembre ens ho faran gruar. Encara no s’ha convocat oficialment la consulta i ja tenen mil·limetrades totes les maneres possibles per prohibir-la, per impedir-la.
En aquests darrers mesos se n’han dit de l’alçada d’un campanar. De tot el que he arribat a sentir hi ha dues expressions que m’han frapat d’allò més: la primera és quan parlen d’un “referèndum il·legal” o, encara pitjor, “antidemocràtic”, unes expressions que per sí mateixes es contradiuen. És com parlar de rodes quadrades o de líquids sòlids, l’absurditat absoluta… Com pot ser antidemocràtica una consulta?
I la que em va arribar més a l’ànima va ser una frase escopida per un militar retirat en una tertúlia televisiva d’aquelles que s’haurien de declarar nocives per a l’audiència i per a la salut, amb dos “rombos” com les classificarien ells. Va dir: “A ver si al final, los catalanes nos van a quitar Catalunya!”. Crec que un feixista declarat no la diria tan grossa: la frase és pròpia d’un diplodocus colonialista, d’un terratinent inhòspit que encara creu que pot tenir set milions i mig d’esclaus al seu servei.
En aquests dies que estem vivint és inevitable que tots els que ho podem explicar pensem en la lluita contra la dictadura dels anys 60 i 70. Hi ha massa analogies i paral·lelismes perquè el nostre subconscient no ho relacioni. Però aleshores la lluita era unitària. I com passà també en temps de la guerra civil, des de tots els racons de la pell de brau arribaven gestos i actituds de solidaritat i de complicitat. I ara, en canvi… On són tots aquells espanyols del puny alçat defensors de la llibertat i la democràcia? Com pot ser que hagin oblidat els seus principis i puguin viure en aquesta fastigosa connivència amb l’autoritat vigent? On és la seva democràcia? De què tenen por? No diré cap nom però alguns d’aquells que en la meva joventut van ser autèntics referents ara em fan fàstic.
Però no hem de fer cas de res del que diguin o del que facin o no facin aquesta colla de pallussos. Nosaltres a la nostra, a tornar-hi. Venerem Sant Tornem-hi. I aquest 11 de setembre vam tenir de nou l’oportunitat de tornar a demostrar qui som i què volem. La nostra V va ser la més gran i unitària lletra humana de la història. Una V que va expressar voluntat, vehemència, valentia, vida, vot i victòria.
Ara els polítics tenen feina. Els hem posat deures i els han de fer per nota. No ens poden fallar. Ni ho permetrem ni ens ho podem permetre.
